divendres, 17 de juny del 2016

EL NAIXEMENT DE L’ONA “Obrint-me a tu”

Aquest és el relat del part a casa de la meva segona filla Ona. Va néixer com una onada sorgida de dins meu per arribar a aquest món, rodejada d'amor i respecte. Un part i naixement preciós. 



Dimarts 24 de maig de 2016, les 4 de la matinada i començo a sentir contraccions que em desperten. M’emociono, fins llavors només havia sentit les de Braxton-Hicks un parell de cops i em fa il·lusió. Tenim ganes de que neixi l’Ona.
Són irregulars però cap a les 6 les contraccions comencen a ser més intenses i cada 7-15 minuts. A quarts de 7 li sona el despertador al Nardi i li dic com estic. Em faig una dutxa i segueixo amb contraccions seguides així que el Nardi avisa a la feina de que en principi es queda a casa per si s’està iniciant el part. Es desperta el Nel i baixem a esmorzar. M’agrada molt la sensació d’estar els tres i anar sentint les contraccions. Però el Nel comença a demanar-me molta atenció i em poso una mica nerviosa, suposo que nota que passa algo.
Em ve molt de gust anar a passejar però el Nel no vol, m’enfado i quasi desapareixen les contraccions. Finalment anem a passejar i noto que ja quasi no tinc contraccions, em desil·lusiono i em sento molt insegura. He fet quedar al Nardi a casa per res i ara haurà de recuperar hores per la tarda, em fa ràbia.
Parlo amb la Vanessa, la llevadora, em diu que m’ho prengui amb calma, que és normal que es calmi de dia i que es possible que es reactivi a la tarda.
Li diem al Nel si vol anar a la llar i diu que si i ens demana quedar-s’hi a dinar (crec que és el primer cop que ho demana per iniciativa pròpia) així que el Nardi el porta. Em sento culpable i trista de que el Nel vagi a la llar quan pensava que ja passaríem el dia junts i naixeria la Ona. Sé que les hormones hi tenen molt a veure però tot i així em sento malament.
El Nardi parla amb la seva jefa i li explica com estem, ella li diu que es quedi a casa, que no passa res. No la conec però li estic molt agraïda. Així que el Nardi es queda, se’n va a l’ordinador per a treballar des de casa i jo descanso.
M’escriu la Patri per fer una xocolata a l’Ivori per la tarda. Li dic com estic i li proposo fer-la a casa nostra.
El Nardi em fa el dinar al meu gust, un plat combinat! Dinem i jo em poso les botes. Fem un cafè tranquil·lament i ens estirem una estona al sofà. Em tornen les contraccions, les noto de nou com aquest matí al llit. Aprofito per descansar més.
A les 16 i pico el Nardi va a buscar el Nel i jo tinc por que amb ell per aquí em tornin a marxar les contraccions. No sé perquè però tinc pressa, no vull allargar més... Vull posar-me de part.
Arriba el Nel content i les contraccions segueixen, una mica més fortes. Li escric a la Patri dient-li que m’està pujant la intensitat just quan ella arriba a casa nostra amb el seu fill,  així que decidim berenar i a veure què passa. Ens ha portat xocolata desfeta i coca i el Nardi ens la prepara. Seiem tots a fora a berenar. Jo m’haig d’aixecar cada cop que em ve una contracció i m’encanta aquesta estona, la sensació de dia tranquil i quotidià acompanyat de les contraccions que ens avisen que s’acosta un moment molt especial.
He anat parlant amb la Vanessa i està pendent de que l’avisi quan senti que necessito que vinguin. Fins ara estava feliç amb els que estàvem però quan acabem la xocolata la cosa s’intensifica més i em dono compte de que ara va en serio, vull que vinguin les llevadores.  Aviso al Nardi per a que encengui l’estufa del “pati”. La Patri se’n va cap a casa a deixar el  seu fill i tornarà després. Truco a la Vanessa i li dic que vingui. Aviso també a ma mare. I li envio un whatsapp a la Montse, la llevadora que em porta des del cap i que és un amor.
Me’n vaig a la dutxa. És glòria. M’encanta l’aigua calenta.
Quan surto em trobo el “pati” calent, ple d’espelmes, llumetes de colors, encens i música preciosa que m’ha preparat el Nardi. Es com entrar en un món màgic. Torna la Patri i estem una estona xerrant al sofà entre contraccions. El Nardi em prepara la bossa d’aigua calenta. Arriba la Vanessa i també la meva mare. Són aproximadament les 20 hores.
La mama es queda amb el Nel que es vol banyar (que no es vol banyar mai!). El Nardi i la Vanessa veig que preparen coses. La Patri segueix amb mi i m’ajuda amb les contraccions tal com li ha explicat la Vanessa. Canto vocals a cada contracció, agafada al sofà. No recordo res del que vam parlar amb la Patri, només recordo estar molt a gust.
La Vanessa escolta l’Ona i ve el Nel, que l’ajuda. Li encanta fer anar el doppler. Està perfecte.
Al cap d’una estona les contraccions ja són molt intenses i començo a agafar por. Por de no aguantar, de no ser prou forta i d’haver escollit una mala opció. En aquell moment no ho vaig racionalitzar, ara crec que es perquè en el part del Nel vaig sentir que perdia el control del meu cos i que el dolor em desbordava. Em feia molta por tornar a passar per aquella sensació (va ser un part induït i les contraccions eren bestials, vaig acabar demanant epidural tot i voler un part natural).
Arriba la Nerea, l’altra llevadora. Jo ja fa una estona que no sóc massa conscient de qui hi ha i del què passa al meu voltant. Sé que la Patri està tota l’estona, durant tot el part la sento atenta a les meves contraccions i em sento segura de saber que les seves mans sempre estan per ajudar-me. El Nardi i la Vanessa estan preparant coses i quan arriba la Nerea entren tots tres.
La Nerea s’encarrega de coses més pràctiques i la Vanessa ve a prop meu. Aprofito per dir-li que estic espantada. Em diu que entre contraccions em concentri en la música per a no pensar en res i poder descansar. I que durant les contraccions segueixi cantant. Li faig cas. Cantem juntes, sento la Vanessa i la Patri cantant al meu voltant i sento al Nardi acostar-se, que m’agafa la mà, que canta aprop meu. Recordo la seva mà agafada a la meva.
En algun moment demano que el Nel em vingui a dir bona nit abans d’anar al llit i ve amb ma mare. Porta el pijama i em mira encuriosit. Està a l’expectativa, observant. Quan em ve una contracció em poso a quatre grapes i canto, ell fa el mateix al meu costat. M’enamora. Es queda uns minuts amb nosaltres i se’n va amb ma mare a dormir.
Segueix pujant la intensitat de les contraccions, intento mantenir-me concentrada i sentir com m’obro per l’Ona. Canto i descanso. M’estiro. M’aixeco. M’agafo a la pilota. Provo la tela, no m’agrada. Torno a terra. Sento que em tanco, que estic perdent el control del dolor, m’espanto. Em torna la por, i si la meva por no deix que surti? Perdo el cant. Li dic a la Vanessa, que està al meu costat i ella em diu “concéntrate” i és la paraula que necessito. Torno a focalitzar en la música, en la meva veu. Sona el “Ra ma da sa” i tots cantem, és un moment màgic. Noto com el dolor canvia si estic centrada, em dono compte que no és tant terrible, que és la por la que em fa perdre el control.
Tinc una estona força tranquil·la, les contraccions es distancien una mica i disminueix el dolor. Aprofito per estirar-me i descansar entre contraccions. El Nardi i les llevadores em donen molt per beure, aigua de coco i ara una infusió amb canyella. En aquell moment no me’n vaig donar compte, ara veig que aquest descans era la preparació per a la traca final. Al cap d’una estoneta torna a arrencar amb força, intento seguir cantant però em costa. Ma mare em diu algo com “Crida Hedy! Jo per tu vaig cridar molt!”. La Vanessa també m’anima a treure la veu enfora. Crido.
Jo fa estona que pregunto per la piscina, per mi l’aigua calenta és miraculosa. El Nardi m’ha dit al principi que esperaven a que el part estes avançat per a que l’aigua no parés les contraccions. Ara ja porten una estona omplint la piscina i em diuen que ja està llesta. Em despullo de seguida, m’hi vull tirar de cap! La Vanessa em diu que està molt calenta, poso la mà i es veritat. Hi posen més freda. No vull esperar més, entro, m’encanta l’aigua bullint.
Pensava que al entrar a l’aigua el dolor baixaria molt (com em passava quan tenia la regla) i m’emporto una decepció, continua molt intens, cada cop més. He deixat de cantar i ara crido amb les contraccions, obrint, obrint. Em posen una tovallola mullada als ronyons, m’ajuda molt. Crec que es cremen les mans però jo estic cap endins, només noto les mans als ronyons i la persona que tinc davant. Primer ve la Patri, m’agrada sentir-la allà però necessito el Nardi a prop. No sóc capaç de dir-ho. Però llavors sento que parlen i s’hi asseu ell, m’agafa la mà. Estan tots al voltant de la piscina. La mama em mulla la cara amb una tovallola freda i em reconforta molt.
Sento que parlen i crec que la Nerea pregunta si ja esta aquí, em poso nerviosa i espero que diguin que si. Fa una estona que vull preguntar com avança el treball però penso que em diran que no ho saben així que prefereixo no preguntar. La Vanessa diu que encara no. Però al cap de poc em diu que ja veuen el cap. Estan darrere meu amb un mirall. Em diu que em puc posar el dit i notar el cap. Tardo uns instants a fer-ho perquè estic nerviosa. Quan ho faig noto el cap, més amunt del que pensava. Però en la següent contracció noto com baixa i torna a pujar una mica. Si, ja s’acosta.
La Vanessa em pregunta si estic a punt, li dic que començo a tenir ganes d’emputxar i em contesta que endavant. Així que en la propera contracció apreto i segueixo en les properes. Al cap de poc sento el cap que vol sortir però també noto que vaig a fer caca. Em reprimeixo sense voler i deixo d’apretar. Em concentro per a deixar-me anar i a la propera ja no em preocupo. Emputxo i comença a sortir el cap. La Vanessa em diu que pari. Em costa molt deixar d’apretar però ho aconsegueixo. Noto la coroneta de l’Ona. Torno a apretar. La Vanessa em torna a dir que pari. Pateixo que li passi algo a la petita però crec que simplement es que vaig molt ràpid i llavors em desgarro. Noto com esta el cap a mig sortir, crec que li noto el nas, em fa molt mal. Crido fort “Que va, que va!” perquè sento que no puc aguantar més i apreto de nou notant com tota ella surt de mi i entra a l’aigua.
Estic de genolls recolzada endavant així que l’Ona surt cap endarrere on la Vanessa la pesca de l’aigua. Em giro, passo la cama per sobre el cordó i agafo l’Ona. Me la poso a sobre i la tapen amb una manta. La mantinc fora de l’aigua perquè segueix força calenta. S’acosta el Nardi, ens mirem, m’emociono.
El Nardi i la Vanessa m’ajuden a sortir de la piscina i estirar-me al sofà amb l’Ona. Ella esta tranquil·la, se la veu tant relaxada! El Nardi va veure el Nel, el desperta i li pregunta si vol venir a conèixer l’Ona. Diu que si de seguida i venen. La mira però està zombie. Està cinc minuts amb nosaltres i el Nardi el torna a portar al llit, s’adorm en dos segons.
Surt la placenta sense esforç, ens l’ensenyen, el Nardi talla el cordó i després se l’emporta la Nerea a la cuina per fer-nos un suc.
L’Ona s’agafa al pit. I també es caga. El Nardi la neteja, és grossa. Al cap de poc en fa una altra i una mica més tard una altra encara més grossa. Comença forta!
M’he desgarrat així que m’han de cosir. Són un parell de punts però se’m fa llarg.
Ens porten el suc, està boníssim. Comencen a recollir mentre jo estic amb l’Ona estirades. Al cap d’una estona em pregunten si vull anar al llit i dic que si. La Patri s’acomiada. Anem cap a l’habitació amb el Nardi, em poso còmoda. Les llevadores i la mama van venint a dir-nos adéu. El Nardi tanca la casa i s’estira al meu costat. I descansem, ara quatre. 

Una experiència transformadora que vaig poder viure gràcies al meravellós acompanyament que vaig tenir a casa de la Vanessa i la Nerea de Marenostrum. Dones connectades amb la saviesa ancestral, atentes a allò material, emocional i diví. Que em van saber centrar quan tenia por i demostrar-me que puc obrir-me en confiança i parir per mi mateixa.
I gràcies també a les persones que més estimo i que també m'acompanyaven:
El Nardi, que em va preparar un espai i ambient preciós, que va estar atent a que no em faltés de res, que m'acompanyava amb tot el seu amor. Cor amb cor, la força masculina, la contenció, el pilar on recolzar-me.
La mama, que es va entregar al Nel perquè ell pogués estar aprop nostre, que em transmetia la força femenina de les dones de la nostra família i com sempre posava tot el seu cor en cuidar-me, fent que tot fos més fàcil, més agradable, més amorós.
La Patri, que va estar al meu costat en tot moment, atenta a cada contracció, a cada necessitat. Invisible i alhora tant present, amorosa i connectada profundament amb mi.
El Nel, que venia a veure'm i m'acompanyava fent les posicions i cantant amb mi. Amor pur.
I l'Ona, connectada amb la seva saviesa i poder, guiant-me mentre feia camí, tant fràgil i tant poderosa. Una deesa que neix a aquest món. 

diumenge, 5 de juny del 2016

DEIXAR DE PRODUIR I COMENÇAR A VIURE

Hi ha moments de la vida en que no podem o no volem produir. Quan neix un fill o filla, quan ens trobem amb una malaltia, quan no ens sentim emocionalment preparats per enfrontar el món... O quan simplement estem gaudint de la vida.
Però *Meeeeeeeec!!!* salta una alarma dins nostre "Compte! No estas produint!".
Ho tenim inculcat, ben endins, des de la societat, des de la família, des del nostre jutge intern. Per a ser algú hem de produir. Però no de qualsevol manera. Hem de produir coses materials que es puguin comptabilitzar amb diners, sinó no compta.
Criar un infant? No. No compta tot i ser una de les coses més importants que podem fer a la vida.
Cuidar-nos la salut? No. Hem d'estar sans i sinó fer-ho veure.
Cuidar-nos emocionalment? No. Això són tonteries.
Seguir els nostres desitjos? No. Això és una fantasia utòpica.
I un llarg etcètera.
Hem de produir. És una creença que la majoria tenim inculcada a foc. Perquè fa molts anys que se'ns ve dient, perquè els nostres pares, avis i besavis també ho han cregut fermament.
Però molts estem veient que això no ens fa feliços. I ens preguntem si no valdria més aprofitar aquesta vida per a ser feliços. D'altres ens enfrontem a situacions que ens dificulten o impossibiliten produir al nivell que se'ns demana. I aquí entrem en una forta contradicció.

És moment de començar a desmuntar la creença, de mirar-la i donar-nos compte que no ens fa falta per a viure. Que podem viure perfectament (i millor!) sense demostrar a ningú que estem produint això o allò. Perquè quan ens connectem amb les nostres necessitats reals és quan estem fent allò que verdaderament és necessari.
Així que t'invito a deixar-te sentir què necessites. De veritat. I focalitzar-te en això. 
I llavors, produeixis o no, sigui acceptat per la societat o no, estaràs fent allò que et cal, el millor per a tu i la teva vida. I alhora ho podràs gaudir.

Cuida i gaudeix dels teus fills i família, cuida't el cos, el cor... el que necessitis! I recorda que tu esculls el poder que li dones a la creença. Com menys poder li dones menys poder té.


 

dimarts, 3 de maig del 2016

VIURE SEGONS ELS NOSTRES VALORS

Els valors són creences que ens orienten a l'hora de realitzar-nos com a persones. Ens proporcionen la pauta per a crear els nostres propòsits, reflexant els nostres interessos, sentiments i conviccions més importants.
Representen els nostres somnis i si decidim viure d'acord amb els nostres valors gaudim d'una vida satisfactòria, plena.

Et proposo un exercici:
Agafa un paper en blanc o amb algun dibuix senzill que t'agradi (com el que et mostro a la foto) i deixa't sentir quins són els valors més importants per a tu. Els que verdaderament importen. I els escrius. 
Potser no et surten tots a la primera. Pots anar afegint-los a mesura que et vagin venint.
Un cop els tinguis penja el paper en un lloc on el vegis sovint. Així el podràs veure cada dia i recordar allò que verdaderament t'importa. Per a caminar d'acord amb els teus valors!

dijous, 3 de març del 2016

ELS NOSTRES FILLS, UN MIRALL REVELADOR

Un fill o filla és part de nosaltres i ens mostra qui som.
Mirar-lo ens obliga a mirar-nos en un mirall. En el que es veuen reflexades les nostres parts més íntimes, més profundes. És un mirall del que no podem amagar-nos, perquè ens busca constantment cercant atenció i amor. I ens confronta, exposant les nostres pors i inseguretats obertament.
I es que tenir un fill és una de les experiències més meravelloses i més dures que ens ofereix la vida.
Criar-lo amb amor incondicional ens implica aprendre a estimar-nos al 100%. Perquè el nostre fill necessita saber que nosaltres som capaços d'estimar-nos per a creure que ell o ella també hi té dret. I això és tot un repte, un repte de vida.

Ens confronten sobretot amb aquelles parts de nosaltres que ens costa veure i acceptar. I molts cops ens porten, a nivell conscient i inconscient, a intentar arreglar temes que ens van quedar pendents en la nostra pròpia infància.
Cada pare i mare ha tingut unes vivències concretes durant la seva infantesa. I arrel d'allò que va viure crea creences de què necessita un nen. Algunes d'aquestes creences són fruit d'experiències que el van fer créixer i d'altres són fruit de carències que va viure. Aquestes últimes prenen una força que pot resultar cegadora a l'hora de criar als propis fills. Creant la necessitat imperiosa de "salvar" els fills d'allò que ens va doldre tant a nosaltres. De "salvar-los" a qualsevol preu. I des d'aquesta necessitat no podem veure als infants tal com verdaderament són, ni respondre a les seves necessitats reals, ja que ens estem veient a nosaltres mateixos quan érem petits.
Passar per aquests processos és part del camí de la maternitat/paternitat. És innevitable i pot resultar meravellosament enriquidor si decidim mirar-nos amb bons ulls i ser honestos amb nosaltres mateixos.
El primer pas és donar-nos compte d'això.
El segon (en molts casos) és deixar de sentir-nos culpables per no ser perfectes.
El tercer és observar la nostra relació amb els nostres fills, en l'intent de no jutjar-los ni jutjar-nos, per a reconèixer allò que ens mostren i allò que projectem en ells.
El quart pas és fer-nos responsables d'allò que és nostre, de les nostres inseguretats, pors, dificultats... I així fem lliures als nostres fills.
El cinquè pas, que va de la mà del quart, és acceptar allò que és nostre i regalar-nos amor incondicional. Som perfectes tal com som. Som perfectes dins la nostra imperfecció (i es que diuen que quan aconseguim la perfecció ja no necessitem estar més en aquest món!).
Prendre verdadera consciència de la nostra perfecció i estimar-nos honestament ens fa lliures i és el millor que podem regalar-nos a nosaltres i als nostres fills. 
Sé que és un viatge que passa per foscor, per dubtes, per ràbia, per tristesa... I alhora també és un viatge que passa per l'alegria, per la suavitat, per la confiança, per la llibertat, per la pau...

És el viatge que ens regalen els nostres fills i filles!



dijous, 4 de febrer del 2016

Per què i com SANAR EL PART

Des del part del meu primer fill m'he endinsat en el món dels parts, sentint que ressono íntimament amb la profunditat d'aquest moment tant meravellós.

Des de llavors que vinc escoltant i llegint relats, sentint la meravellosa satisfacció i alhora la trista vulnerabilitat de ser dona en aquest món. Perquè el part dels nostres infants ens pot empoderar i fer-nos sentir la immensitat de la força que tenim com a dones. I també ens pot portar a la fosca sensació de fragilitat i incapacitat de fer allò més important de la nostra vida.
Ja fa molts anys que en aquest país parir s'ha convertit en un procés mèdic. S'ha tret el protagonisme i el poder a la dona i a l'infant. El protagonista ha passat a ser la llevadora o el ginecòleg, que decideixen i agafen la iniciativa en allò que és nostre, de les dones i els nostres fills. I malauradament, masses professionals manquen d'humanitat.

Quan passa això és quan les dones surten dels parts dolgudes, maltractades i inclús destrossades emocionalment. En el moment més poderós i alhora més vulnerable de la seva vida les infantilitzen, els hi fan creure que són incapaces de fer el que estan dissenyades per a fer i se'ls treu el dret a decidir.
Ho estem vivint en aquesta generació i també ho han viscut moltes darrere nostre, moltes mares i àvies. Moltes hem nascut així i ens ha marcat profundament, perquè també ens han tret el poder de néixer i el dret a estar amb les nostres mares.
És per això que cada dia som més i més mares que arrosseguem una ferida interna que ens dol profundament. I per més que ens diguin que no patim, que el nostre infant està viu i bé, que només tenim petites seqüeles físiques (tot i que a vegades no són tant petites), nosaltres sentim que ens han robat el més preuat. Sentim que hem fallat al nostre fill o filla. Sentim que no servim. I no ho podem evitar.
I es que el nostre instint, la nostra lleona interna, està programada per a parir! Els animals estan programats per a crear descendència. Els mascles per a fecundar i les femelles per a parir i criar. Parir és el punt culminant de la vida de la femella. I tot i que els humans hem anat molt més enllà d'aquesta programació, encara la conservem. Quan ens ho arrabassen ens estan robant una de les vivències més importants de la nostra vida.

Aquesta és la part fosca. Ara anem a veure la part de llum. 

Les coses estan canviant, cada cop són més les llevadores que estan a favor de les dones, que ens respecten i acompanyen.
I cada cop som més dones que ens donem compte de que SI que sabem i podem parir, que tenim dret a ser protagonistes i a gaudir d'aquest moment màgic en la nostra vida.
Moltes d'aquestes dones hem passat per un part dolorós amb el primer fill i busquem la manera de sanar la vivència. Volem mirar enrere amb un somriure, volem connectar-nos plenament amb el nostre infant, sense culpabilitat, només amor. Volem tenir més fills i parir-los de manera natural i humanitzada. Volem que les nostres filles puguin parir lliures i poderoses.

Som nosaltres que ens reunim i ens acompanyem per a sanar els nostres parts. Ens permetem parlar lliurement del que sentim, del que necessitem. Bussegem en les nostres profunditats per a enfrontar-nos amb el dolor que sentim i re-connectar-nos amb les nostres capacitats, per a recordar-nos i tornar a creure que som capaces, poderoses i fortes.
I poc a poc, amb afecte, les ferides van cicatritzant. Ens anem empoderant. I canviem el món.

dimecres, 20 de gener del 2016

L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!

Després del post de la setmana passada sobre deixar anar creences, havent fet una mica de neteja interna de cosetes que em dificultaven, s'obre espai per a que aparegui la inspiració!
Així que avui us explico com ho he fet jo aquest any per a enfocar el camí.
Què vol dir enfocar el camí? És focalitzar en allò que és important per a nosaltres.

Per què val la pena focalitzar?

- Per agafar consciència d'on estem i què volem.
- Per a centrar-nos.
- Per a caminar en la direcció que desitgem.
Tant a nivell conscient ja que ho posem en paraules o imatges, com a nivell inconscient ja que aquesta informació es queda dins nostre i ens encarrila.

Per raons diverses aquest cop jo he optat per fer un exercici ben senzill.

Primer de tot, això si, val la pena buscar una estona de tranquil·litat i solitud. Preparar una mica l'espai, amb una llum agradable i potser música, encens, espelmes o quelcom que t'ajudi a sentir-te còmode i connectar-te.
Agafa una llibreta (jo en tinc una especial per aquestes cosetes) o un paper i bolígraf o llapis.

Dóna't un temps per a estar amb tu. Pots tancar els ulls uns instants i respirar o fer una estona de meditació.
I a mesura que vas entrant en tu mateix/a obre un espai dins teu on neixi la pregunta "què desitjo?"
Sense buscar la resposta, simplement obre aquest espai i dóna't temps per a que pugui néixer quelcom.
És important que et donis el temps per a que pugui aparèixer allò que verdaderament és important per a tu. No et quedis a la superfície, navega cap a les profunditats.
I tot allò que vagi apareixent ho escrius en el paper. Sense jutjar.

Un cop sents que has connectat amb els teus desitjos i els has escrit, és moment de llegir-los amb consciència. Deixant que cada paraula et ressoni dins i sentint si és el teu desig. Queda't només amb allò que sents que SI desitges a la teva vida.

I si vols pots fer un pas més. Es tracta de marcar-te propòsits en la línia dels teus desitjos. Són passos cap a allò que vols. I et recomano que siguin passos que t'inspiren i et venen de gust, perquè et faràs la vida molt més fàcil!
Pots fer una llista diferent o desglossar els desitjos en petits propòsits.
Un altre consell que et dono es que en la llista posis desitjos i propòsits tant grans com petits, hi ha moments per a tot durant l'any (i durant la vida!).

Un cop tens la teva llista feta tingues-la aprop o penja-la en un lloc on la vegis. Així la podràs anar mirant, per a que vagi calant més i més en tu. I si apareixen desitjos o propòsits al cap d'uns dies, setmanes, mesos... els pots anar afegint.


I aquí et deixo un exemple de la meva llista ;) 
Com que recentment he deixat enrere la falsa creença de que no puc ser feliç sent mare, per a mi el primer desig de la meva llista és:
Tornar a crear la meva felicitat acompanyada de la meva maternitat.
Només llegir aquesta frase em connecta, em fa sentir feliç, m'il·lusiona! 
I un dels meus propòsits per a fer un pas en aquesta direcció és: 
Fer la gerra dels instants de felicitat
També anomenada pot dels bons moments. És una idea que ha estat circulant molt pel Facebook aquestes últimes festes i que em va encantar!
Es tracta d'agafar un pot (nosaltres vam aprofitar una gerra de cervesa monumental que no utilitzem per a tal fi, jeje), decorar-lo (o si ja t'agrada tal com és el deixes tal qual) i al llarg de l'any li vas posant bons records, els teus instants de felicitat. Ho pots fer sol/a o en família.
És un pot que mereix tenir un espai privilegiat a casa, un lloc on el vegis sovint. Per anar recordant-te de posar-hi els instants i per anar recordant-te que celebres la teva felicitat, tant els petits com els gran moments!

Et desitjo un feliç any!!

 

dijous, 14 de gener del 2016

DEIXAR ANAR CREENCES "Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

El final de l'any és un bon moment per a deixar anar coses antigues que ens dificulten el camí. 

Aquest any m'hi resistia. Porto un parell d'anys complicats a nivell intern i tenia por d'intentar-ho i sentir, de nou, que fracassava en l'intent. 

El que comparteixo en aquest post és una cosa que no es diu en veu alta. I estic segura que no sóc la única que porta portava aquesta càrrega. Per això decideixo dir-ho obertament, explicar-vos el meu procés. Amb l'esperança de que a altres mares que viviu situacions similars us sigui d'ajuda. 
I també per a totes aquelles persones que teniu creences que us estan fent mal.

Un dia de festes vaig acceptar i dir allò que portava quasi dos anys sense atrevir-me a dir:
"Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"
Crec que és la creença que més mal m'ha fet, ja que xoca fortament amb l'amor que sento pel meu fill i amb el meu desig profund de ser mare. No havia tingut mai res tant clar com que volia tenir fills. I un cop va néixer el meu fill (després de les primeres 4 setmanes de felicitat absoluta) em vaig sentir incapaç de ser feliç. Feia la meva vida, tenia una vida ben bonica i moments preciosos. I tot i això, alguna cosa dins meu no anava bé.
La pregunta important davant aquesta creença és:
"Tu creus que això és teu?"
NO. Això no és meu. És una creença que no surt de mi, que no té a veure amb la meva experiència personal. Això es nota a nivell intern. I si no és meva però la sento amb tanta força es que es una creença que em ve heretada dels meus avantpassats. 
Quan sentiu aquesta contradicció entre la intensitat de la creença i la distància amb la pròpia experiència és moment de mirar més enllà de la nostra pròpia vida. Venim al món amb una gran motxilla de creences heretades dels nostres avantpassats, que tenen a veure amb vivències que van viure amb molta intensitat i que es queden gravades en el nostre inconscient familiar. Aquesta informació ens ajuda i ens limita. I a mesura que l'anem fent conscient podem escollir entre allò que ens suma i allò que ens resta, agraint i quedant-nos amb allò que ens ajuda i agraint i tornant allò que ens dificulta.
El proper pas era investigar de quina branca venia aquesta creença, si la paterna o la materna. I a poder ser, descobrir de qui ve exactament, qui va tenir una experiència que la pogués portar a crear aquesta creença.
Un cop sabem la branca i potser la persona de qui prové exactament, tenim vàries opcions, ja que hi ha teràpies de tots els colors amb mil eines (sense comptar la pròpia imaginació!) per a ajudar-nos a deixar anar creences. 
Jo vaig optar per una tècnica dins de la Bioneuroemoció (pots trobar-ne molta informació a la xarxa).
Es tracta de fer-li un regal (un objecte simbòlic) a la persona de la que creus que prové la creença. No cal que li expliquis res, simplement es tracta de fer-li el regal posant consciencia interna del que li estàs tornant en realitat. En alguns casos la persona ja és morta. Si és així pots visitar la seva tomba o un lloc que et connecti amb la persona en qüestió i deixar allà el regal.


Així ho vaig fer. Vaig tornar-li la creença i alguna cosa dins meu es va obrir. Un nou espai. Noves possibilitats.

Un nou espai des d'on descobrir la meva pròpia felicitat acompanyada de la meva maternitat.


I d'aquí uns dies us compartiré idees pel proper pas:  

L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!





dimecres, 18 de novembre del 2015

Re-NÉIXER de les nostres dificultats

Fa uns dies vaig rebre un missatge que va obrir la porta a un risc que jo no contemplava. I el terra sota els meus peus es va esquinçar, deixant-me bloquejada i plena de pors.
Quatre dies després vaig descobrir que no hi havia, ni hi havia hagut mai aquest risc, sinó que una sèrie de petits errors m'havien conduït a tenir informació errònia. Em va invaïr una alegria immensa i alhora un gran enfado amb el món i amb mi mateixa per haver patit tant per a res.
Però sobretot em vaig donar compte de la importància de seguir connectada amb la vida, de que les dificultats puguin acompanyar-me en el camí. Perquè si s'hagués confirmat el risc hagués sigut una dificultat per a tota la vida i això em va fer reflexionar profundament...
Què fas amb una dificultat de per vida?
Les passatgeres pots mirar de solucionar-les el millor que pots i saps que passaran, que darrere els núvols hi ha el sol. Però les dificultats que es queden són un company per a tota la vida i quan hi has de compartir la vida val la pena estar-hi en pau.
Aconseguir això és tot un assoliment i et canvia la manera d'entendre la vida.
Però (per sort) finalment no m'hi he tingut d'enfrontar. I tot i no haver-ho de fer, m'ha ajudat a recordar (perquè davant algunes dificultats se m'oblida) que val la pena estar en pau i sintonia amb totes les dificultats que se'ns presenten.
Quan podem seguir caminant la nostra vida en pau, acompanyats de les dificultats que se'ns presenten pel camí podem créixer, millorar i sentir-nos en pau i feliços amb el que hi ha. Això no vol dir ignorar-les ni tampoc implica estar contents passi el que passi. Davant les dificultats ens trasbalsem i apareixen emocions difícils. Lo important es permetre'ns sentir el que ens passa i adaptar-nos, trobar el nostre lloc davant això que ens passa. I seguir endavant, aprenent de cada instant.



dimecres, 4 de novembre del 2015

Segon embaràs... Sanant el part

Estic embarassada d’11 setmanes del meu segon infant. I navegant entre totes les emocions que s’han despertat aquests dies, m’he donat compte que durant aquests últims mesos he fet un canvi important respecte al meu primer part. 
El meu primer part, ara fa 22 mesos, em va deixar molt trasbalsada. Jo desitjava un part natural i vaig acabar amb una inducció i epidural (si vols llegir el relat el trobaràs aquí). Vaig tenir un part vaginal i el meu fill va sortir sa i tranquil. Tot i això a mi se’m trencava el cor quan pensava en el part, en tot allò que jo desitjava i no va ser, sentia que no ho havia fet bé. 
Ara, embarassada de nou, ja estic pensant en el part. I haig de reconèixer que em feia molta por tenir por del part si tenia un altre fill. Pensava que em vindrien tots els mals records del primer, que em sentiria petita i que no sabria com enfrontar-me a un altre part. Pensava que no seria capaç de tornar a confiar en mi i en la meva capacitat de parir. 
La realitat ha estat una altra. M’he sorprès a mi mateixa sentint-me confiada i amb il·lusió pel meu proper part. I no només això sinó que per primer cop miro enrere recordant el part del Nel, el meu primer fill, i el recordo amb amor i tranquil·litat. He tornat a llegir el meu relat i m’he emocionat de tots els moments meravellosos que si que vaig tenir. 

Fotografia feta pel seu pare

Em sento immensament feliç d’haver-ho aconseguit. Ha valgut la pena enfrontar-me a les meves pors, d’acceptar les meves emocions i donar-me el temps que necessitava. 
No sé si això ja serà així per sempre o si a mesura que avanci l’embaràs apareixeran pors i inseguretats. 
M’agradaria parir a casa però per varis motius no sé si podré, i ni que pogués sempre hi ha una possibilitat de que hi hagi alguna complicació i hagi d’anar a l’hospital. I quan penso amb això em poso una mica nerviosa, és cert. Però crec que és part del procés, d’acceptar tot allò que sento, tant si són petits dubtes com ara com si es converteixen en pors més grans més endavant. Perquè són part de mi i del meu procés personal i m’ajuden a créixer. 
I ara sé que ni que no tingui el part ideal puc mirar-lo amb amor, amb un somriure als llavis i el cor en pau.

Mare, si em llegeixes i has passat per un part difícil, vull dir-te que és possible sanar això que sents. Troba’t amb més mares que hem passat per això, comparteix el que et passa, dona espai a les teves emocions, cuida’t... I dóna’t el temps que necessitis per a fer el teu procés. Un dia et sorprendràs recordant el part amb un somriure. 


dimarts, 13 d’octubre del 2015

EXPECTATIVES

Tots i totes posem expectatives en els nostres infants, és part de la nostra naturalesa.
Un pas important que podem fer per a que no sigui un pes per a ells i per a nosaltres es prendre'n consciència. Et proposo un EXERCICI:

Busca una estona per a tu, que puguis estar sol/a (si tens un nadó pots aprofitar mentre dorm als teus braços). Si vols pots posar-te música tranquil·la, espelmes... I tingues preparat papers i bolígraf.
Tanca els ulls i fes tres respiracions profundes per a connectar-te amb tu mateix/a.
Obre els ulls i col·loca un coixí davant teu per a representar al teu infant. Imagina't que està davant teu, sobre el coixí. Pots tancar els ulls uns instant per a visualitzar-ho.
Agafes el bolígraf i un paper. I escrius la primera expectativa que creus que has posat en el teu infant. Quan la tens escrita la col·loques sobre el coixí. Dóna't temps per aprofundir i deixar que surtin expectatives de les que potser no eres del tot conscient. 
Un cop creus que has acabat la llista d'expectatives contempla-les. Pregunta't com et sents veient tot el que esperes pel teu fill o filla. I pregunta't també si ho està complint o no. A vegades els nostres fills són obedients i intenten complir-ho tot, a vegades es rebel·len i intenten fer tot el contrari.
Respira. Deixa't sentir com estas, sense jutjar res del que sentis.
El proper pas és veure quantes de les expectatives les compleixes tu. 
Potser volies una nena que fos tant oberta com tu?
I quantes expectatives t'haguessin agradat per a tu. 
Potser desitjaves que la teva filla fos tant oberta com t'hagués agradat ser a tu?
 No es sorprenent que descobreixis que tot allò que esperes dels teus infants sigui la millor versió de TU. Tot allò que t'agrada de tu i tot allò que haguessis volgut per a tu. 
Si queda alguna expectativa que no respon a cap d'aquestes dues opcions, pregunta't a quina necessitat teva respon. 
Un cop hagis mirat cada expectativa és l'hora d'anar agafant-les una per una per a que tornin amb tu. Així alliberes al teu fill o filla per a ser qui és i t'alliberes tu per a ser qui ets, per a que puguis ser la teva millor versió. 
Respira cada expectativa que agafes, notant com la retires del teu infant i te'n fas responsable de nou. Sense culpa, sense jutjar, amb amor. 
Un cop les tens totes tu diga-li al teu infant (seguint la visualització): 
"Et faig lliure de les meves expectatives"
I et dius a tu mateix/a:
"Em faig lliure de que hagis de complir les meves expectatives"
Pots afegir més paraules cap al teu infant o cap a tu si ho desitges. 
Quan sigui suficient et dones les gràcies, tanques els ulls i fas tres respiracions profundes per acabar.

 Aquest exercici pot resultar molt revelador, t'animo a que busquis una estona per a fer-lo. Amb mitja horeta en pots tenir prou. 
Si tens dubtes et pots posar en contacte amb mi via mail: hedy@hedykramer.com 

 

dissabte, 18 de juliol del 2015

Demana

Perquè a vegades ens oblidem de que podem demanar allò què necessitem...


divendres, 22 de maig del 2015

Saps extactament on has de mirar

Una ostra va veure una perla que havia caigut en l'esquerda d'una roca al fons del mar. Després de molts esforços la va recollir i la va posar en una full al seu costat.
Sabia que els humans busquen perles i va pensar "aquesta perla els temptarà i em deixaran en pau a mi".
Un pescador de perles, els ulls del qual estaven fets a trobar ostres i no perles sobre fulles, va arribar a aquell lloc. Naturalment va atrapar la ostra - la qual, per cert, no tenia cap perla - i va deixar que la perla de sobre la fulla caigués rodolant de nou fins l'esquerda de la roca. 

Quan saps exactament on HAS de mirar, és immensament difícil que vegis allò que busques.


dimecres, 6 de maig del 2015

Deixar anar allò que ens fa mal

Moltes persones sentim que portem càrregues pesades que ens fan mal i que ens limiten. Algunes vegades són coses concretes a les que podem posar nom com ara una separació, d’altres és més aviat una sensació que no sabem massa d’on surt.
Us proposo un senzill exercici que us pot ajudar a deixar-les anar.
 

Prepara’t un espai agradable i assegura’t que tens una estona de privadesa. Tanca els ulls i fes tres respiracions profundes, notant l’aire com entra i surt. Dóna’t uns instants per a sentir-te, observant-te.
Focalitza en aquesta sensació de càrrega i en les sensacions i emocions que et provoca. Intenta no pensar, no jutjar, simplement sentir-ho. Tens dret a sentir-ho, ets humà, ets humana.
 Fixa’t en quina zona del cos sents la càrrega i deix que la teva imaginació li doni una forma i un color.
Permet que s’expressin les emocions que sorgeixin, sigui tristesa, enfado, por... o serenitat. Sigui el que sigui. Dóna’t temps per aquest pas i dóna’t llibertat de cridar, de picar, de plorar, de saltar o del que necessitis.
Torna a fixar-te en la càrrega. Potser ja és més petita. Imagina’t ara que pots deixar-la anar i dóna’t la llibertat de fer-ho si ho desitges i en la mesura que desitges, respecta el teu propi ritme i sigues sincer/a amb tu mateix/a.
Quan sentis que està bé per a tu fas tres respiracions profundes de nou i poc a poc obres els ulls.

Pots fer aquest exercici els cops que necessitis i el pots variar i adaptar a tu.

divendres, 27 de març del 2015

Què vull transmetre als meus fills?


Quan els infants arriben al món entren a formar part d’una família i, com fem tots els ésser humans, busquen l’amor i l’acceptació de la seva família. En un nivell profund la seguiran buscant al llarg de tota la seva vida.
Però dins de cada família hi ha normes i creences a complir per a aconseguir aquesta acceptació. Estan molt arrelades i venen de generacions enrere, d’algunes ni tan sols en som conscients. Tots les rebem dels nostres pares i les transmetem als nostres fills. Com a pares intentem canviar aquelles que no volem per als nostres infants, però això ens col·loca en un lloc de confrontació interna, ja que significa anar “en contra” de la nostra família. I anar en contra significa sentir la culpa de la traïció i el perill del rebuig i de que deixin d’estimar-nos. És en aquest moment quan molts, inconscientment decidim no trencar les normes i sols les modifiquem superficialment. Per tant, tot i que aparentment estem oferint una nova opció als nostres fills, els hi seguim transmetent el vell missatge.
Pot sonar dur i potser penses que tu no ho faries mai això als teus fills. Però aquesta informació es part essencial de la família, dels éssers humans. Les creences i les normes en conformen com a comunitat i ens ajuden a viure. I la necessitat de pertànyer a un grup ve donada per l’instint de supervivència, necessitem al grup per a viure. Així que internament acatarem les normes per a seguir vivint. Aquestes normes es van formant al llarg de la història familiar, conformades per les experiències i vivències dels membres. Per exemple, quan en una família hi ha molts homes que tenen relacions extramatrimonials, les dones poden començar a creure que no es pot confiar en els homes i que aquests sempre són traïdors. Les noves generacions de dones rebran aquest missatge i ho tindran molt més difícil per a confiar en els homes.
No hi ha filtres entre pares i fills, tota la informació passa d’uns als altres sense necessitat de paraules i molts cops sense ni tan sols passar per la consciència. Si vols veure-ho amb més claredat pots assistir a un taller de constel·lacions familiars, és una tècnica molt útil per a veure aquests patrons.
Davant d’això la nostra millor opció es obrir els ulls per a fer-ho conscient i alhora acceptar aquesta realitat sabent que no hi ha culpes. No podem deixar el camí net i polit per a que els nostres fills no tinguin cap dificultat, es impossible. Així que deixem estar la culpabilitat si hi és. I avancem pas a pas.


Sí que els hi podem fer el camí més fàcil. I ho podem fer fent-lo més fàcil per a nosaltres. Es a dir, donar-nos a nosaltres mateixos/es el que els hi volem donar als nostres infants. Mirar-nos per a que vegin que tenen dret a mirar-se, cuidar-nos per a que vegin que tenen dret a cuidar-se, perdonar-nos per a que vegin que tenen dret a perdonar-se, jugant per a que vegin que tenen dret a jugar, equivocant-nos per a que vegin que tenen dret a equivocar-se... Estimant-nos per a que vegin que tenen dret a estimar-se.
Podem canviar aquestes creences i patrons, podem transitar la por a ser exclosos i trobar el nostre propi camí. Ho podem fer i seguir pertanyent a la nostra família. Per a fer-ho necessitem humilitat, valentia i respecte. I donar-nos a nosaltres i a la nostra família el temps que necessitem per a fer aquest procés, sense presses, sense judicis. Només honrant el passat familiar podem fer-nos lliures i avançar.