Re-NÉIXER de les nostres dificultats

Fa uns dies vaig rebre un missatge que va obrir la porta a un risc que jo no contemplava. I el terra sota els meus peus es va esquinçar, deixant-me bloquejada i plena de pors.
Quatre dies després vaig descobrir que no hi havia, ni hi havia hagut mai aquest risc, sinó que una sèrie de petits errors m'havien conduït a tenir informació errònia. Em va invaïr una alegria immensa i alhora un gran enfado amb el món i amb mi mateixa per haver patit tant per a res.
Però sobretot em vaig donar compte de la importància de seguir connectada amb la vida, de que les dificultats puguin acompanyar-me en el camí. Perquè si s'hagués confirmat el risc hagués sigut una dificultat per a tota la vida i això em va fer reflexionar profundament...
Què fas amb una dificultat de per vida?
Les passatgeres pots mirar de solucionar-les el millor que pots i saps que passaran, que darrere els núvols hi ha el sol. Però les dificultats que es queden són un company per a tota la vida i quan hi has de compartir la vida val la pena estar-hi en pau.
Aconseguir això és tot un assoliment i et canvia la manera d'entendre la vida.
Però (per sort) finalment no m'hi he tingut d'enfrontar. I tot i no haver-ho de fer, m'ha ajudat a recordar (perquè davant algunes dificultats se m'oblida) que val la pena estar en pau i sintonia amb totes les dificultats que se'ns presenten.
Quan podem seguir caminant la nostra vida en pau, acompanyats de les dificultats que se'ns presenten pel camí podem créixer, millorar i sentir-nos en pau i feliços amb el que hi ha. Això no vol dir ignorar-les ni tampoc implica estar contents passi el que passi. Davant les dificultats ens trasbalsem i apareixen emocions difícils. Lo important es permetre'ns sentir el que ens passa i adaptar-nos, trobar el nostre lloc davant això que ens passa. I seguir endavant, aprenent de cada instant.

Segon embaràs... Sanant el part

Estic embarassada d’11 setmanes del meu segon infant. I navegant entre totes les emocions que s’han despertat aquests dies, m’he donat compte que durant aquests últims mesos he fet un canvi important respecte al meu primer part. 

El meu primer part, ara fa 22 mesos, em va deixar molt trasbalsada. Jo desitjava un part natural i vaig acabar amb una inducció i epidural (si vols llegir el relat el trobaràs aquí). Vaig tenir un part vaginal i el meu fill va sortir sa i tranquil. Tot i això a mi se’m trencava el cor quan pensava en el part, en tot allò que jo desitjava i no va ser, sentia que no ho havia fet bé. 

Ara, embarassada de nou, ja estic pensant en el part. I haig de reconèixer que em feia molta por tenir por del part si tenia un altre fill. Pensava que em vindrien tots els mals records del primer, que em sentiria petita i que no sabria com enfrontar-me a un altre part. Pensava que no seria capaç de tornar a confiar en mi i en la meva capacitat de parir. 

La realitat ha estat una altra. M’he sorprès a mi mateixa sentint-me confiada i amb il·lusió pel meu proper part. I no només això sinó que per primer cop miro enrere recordant el part del Nel, el meu primer fill, i el recordo amb amor i tranquil·litat. He tornat a llegir el meu relat i m’he emocionat de tots els moments meravellosos que si que vaig tenir. 

Fotografia feta pel seu pare

Em sento immensament feliç d’haver-ho aconseguit. Ha valgut la pena enfrontar-me a les meves pors, d’acceptar les meves emocions i donar-me el temps que necessitava. 

No sé si això ja serà així per sempre o si a mesura que avanci l’embaràs apareixeran pors i inseguretats. 

M’agradaria parir a casa però per varis motius no sé si podré, i ni que pogués sempre hi ha una possibilitat de que hi hagi alguna complicació i hagi d’anar a l’hospital. I quan penso amb això em poso una mica nerviosa, és cert. Però crec que és part del procés, d’acceptar tot allò que sento, tant si són petits dubtes com ara com si es converteixen en pors més grans més endavant. Perquè són part de mi i del meu procés personal i m’ajuden a créixer. 

I ara sé que ni que no tingui el part ideal puc mirar-lo amb amor, amb un somriure als llavis i el cor en pau.

Mare, si em llegeixes i has passat per un part difícil, vull dir-te que és possible sanar això que sents. Troba’t amb més mares que hem passat per això, comparteix el que et passa, dona espai a les teves emocions, cuida’t... I dóna’t el temps que necessitis per a fer el teu procés. Un dia et sorprendràs recordant el part amb un somriure.