Per què i com SANAR EL PART

Des del part del meu primer fill m'he endinsat en el món dels parts, sentint que ressono íntimament amb la profunditat d'aquest moment tant meravellós.

Des de llavors que vinc escoltant i llegint relats, sentint la meravellosa satisfacció i alhora la trista vulnerabilitat de ser dona en aquest món. Perquè el part dels nostres infants ens pot empoderar i fer-nos sentir la immensitat de la força que tenim com a dones. I també ens pot portar a la fosca sensació de fragilitat i incapacitat de fer allò més important de la nostra vida.
Ja fa molts anys que en aquest país parir s'ha convertit en un procés mèdic. S'ha tret el protagonisme i el poder a la dona i a l'infant. El protagonista ha passat a ser la llevadora o el ginecòleg, que decideixen i agafen la iniciativa en allò que és nostre, de les dones i els nostres fills. I malauradament, masses professionals manquen d'humanitat.

Quan passa això és quan les dones surten dels parts dolgudes, maltractades i inclús destrossades emocionalment. En el moment més poderós i alhora més vulnerable de la seva vida les infantilitzen, els hi fan creure que són incapaces de fer el que estan dissenyades per a fer i se'ls treu el dret a decidir.
Ho estem vivint en aquesta generació i també ho han viscut moltes darrere nostre, moltes mares i àvies. Moltes hem nascut així i ens ha marcat profundament, perquè també ens han tret el poder de néixer i el dret a estar amb les nostres mares.
És per això que cada dia som més i més mares que arrosseguem una ferida interna que ens dol profundament. I per més que ens diguin que no patim, que el nostre infant està viu i bé, que només tenim petites seqüeles físiques (tot i que a vegades no són tant petites), nosaltres sentim que ens han robat el més preuat. Sentim que hem fallat al nostre fill o filla. Sentim que no servim. I no ho podem evitar.
I es que el nostre instint, la nostra lleona interna, està programada per a parir! Els animals estan programats per a crear descendència. Els mascles per a fecundar i les femelles per a parir i criar. Parir és el punt culminant de la vida de la femella. I tot i que els humans hem anat molt més enllà d'aquesta programació, encara la conservem. Quan ens ho arrabassen ens estan robant una de les vivències més importants de la nostra vida.

Aquesta és la part fosca. Ara anem a veure la part de llum. 

Les coses estan canviant, cada cop són més les llevadores que estan a favor de les dones, que ens respecten i acompanyen.
I cada cop som més dones que ens donem compte de que SI que sabem i podem parir, que tenim dret a ser protagonistes i a gaudir d'aquest moment màgic en la nostra vida.
Moltes d'aquestes dones hem passat per un part dolorós amb el primer fill i busquem la manera de sanar la vivència. Volem mirar enrere amb un somriure, volem connectar-nos plenament amb el nostre infant, sense culpabilitat, només amor. Volem tenir més fills i parir-los de manera natural i humanitzada. Volem que les nostres filles puguin parir lliures i poderoses.

Som nosaltres que ens reunim i ens acompanyem per a sanar els nostres parts. Ens permetem parlar lliurement del que sentim, del que necessitem. Bussegem en les nostres profunditats per a enfrontar-nos amb el dolor que sentim i re-connectar-nos amb les nostres capacitats, per a recordar-nos i tornar a creure que som capaces, poderoses i fortes.
I poc a poc, amb afecte, les ferides van cicatritzant. Ens anem empoderant. I canviem el món.

Segon embaràs... Sanant el part

Estic embarassada d’11 setmanes del meu segon infant. I navegant entre totes les emocions que s’han despertat aquests dies, m’he donat compte que durant aquests últims mesos he fet un canvi important respecte al meu primer part. 

El meu primer part, ara fa 22 mesos, em va deixar molt trasbalsada. Jo desitjava un part natural i vaig acabar amb una inducció i epidural (si vols llegir el relat el trobaràs aquí). Vaig tenir un part vaginal i el meu fill va sortir sa i tranquil. Tot i això a mi se’m trencava el cor quan pensava en el part, en tot allò que jo desitjava i no va ser, sentia que no ho havia fet bé. 

Ara, embarassada de nou, ja estic pensant en el part. I haig de reconèixer que em feia molta por tenir por del part si tenia un altre fill. Pensava que em vindrien tots els mals records del primer, que em sentiria petita i que no sabria com enfrontar-me a un altre part. Pensava que no seria capaç de tornar a confiar en mi i en la meva capacitat de parir. 

La realitat ha estat una altra. M’he sorprès a mi mateixa sentint-me confiada i amb il·lusió pel meu proper part. I no només això sinó que per primer cop miro enrere recordant el part del Nel, el meu primer fill, i el recordo amb amor i tranquil·litat. He tornat a llegir el meu relat i m’he emocionat de tots els moments meravellosos que si que vaig tenir. 

Fotografia feta pel seu pare

Em sento immensament feliç d’haver-ho aconseguit. Ha valgut la pena enfrontar-me a les meves pors, d’acceptar les meves emocions i donar-me el temps que necessitava. 

No sé si això ja serà així per sempre o si a mesura que avanci l’embaràs apareixeran pors i inseguretats. 

M’agradaria parir a casa però per varis motius no sé si podré, i ni que pogués sempre hi ha una possibilitat de que hi hagi alguna complicació i hagi d’anar a l’hospital. I quan penso amb això em poso una mica nerviosa, és cert. Però crec que és part del procés, d’acceptar tot allò que sento, tant si són petits dubtes com ara com si es converteixen en pors més grans més endavant. Perquè són part de mi i del meu procés personal i m’ajuden a créixer. 

I ara sé que ni que no tingui el part ideal puc mirar-lo amb amor, amb un somriure als llavis i el cor en pau.

Mare, si em llegeixes i has passat per un part difícil, vull dir-te que és possible sanar això que sents. Troba’t amb més mares que hem passat per això, comparteix el que et passa, dona espai a les teves emocions, cuida’t... I dóna’t el temps que necessitis per a fer el teu procés. Un dia et sorprendràs recordant el part amb un somriure. 

EL PART: dolç i amarg

Fa poc més de 10 mesos vaig donar a llum al meu fill. Ara, miro enrere al moment del part i sento un garbuix d’emocions. Han evolucionat molt des d’aquella nit i està sent un procés que em porta a les profunditats de mi mateixa.

Vaig tenir un part induït perquè se’m va trencar la bossa abans d’hora (vaig esquinçar-me el turmell a la setmana 37 i a la setmana 39 al seure de manera brusa es va trencar la bossa). Vaig anar a l’hospital i tot hi haver-me informat molt i voler un part natural sense intervencions (a menys que fos necessari)  vaig acabar amb la inducció i la epidural. Vaig passar 24 hores a l’hospital esperant unes contraccions que no venien. Quan em van posar prostaglandines van aparèixer les contraccions de repent i van portar-me a un món de dolor quasi ininterromput que vaig aguantar durant 4 hores. Fins que vaig sentir que perdia el control de mi mateixa i vaig demanar la epidural. Llavors, per fi, vaig poder relaxar-me una estona i descansar. Sense donar-me’n ni compte, vaig sentir que volia empènyer i va sortir el meu fill.

Va néixer fantàstic, amb bon aspecte i relaxat. Es va agafar al meu pit i em vaig sentir plena, vaig sentir que tot estava bé. I aquesta sensació es va quedar amb mi unes setmanes després del part.

Però alhora hi havia alguna cosa dins meu que no acabava d’estar bé. Quan pensava en el part només tenia ganes de plorar. Em dolia profundament no haver tingut el part que jo desitjava. I no entenia perquè era tant important per a mi, però el cas era que sentia que em trencava per dins. I això que no li havia passat res al meu fill, que m’havien tractat bé a l’hospital (em va tocar una llevadora i unes infermeres fantàstiques) i que jo físicament estava bé per haver acabat de parir.

Vaig buscar i em vaig donar compte que jo no era la única, que hi havia moltes dones a les quals el part dels seus infants els havia deixat una ferida interna que no cicatritzava. I vaig sentir-me una mica millor, perquè no estava sola, perquè no estava boja, perquè potser el que em passava era més normal del que sembla.

Des de llavors que estic cuidant aquesta ferida. La miro, l’escolto i la mimo per a que vagi cicatritzant. I poc a poc sento que puc anar trobant més pau al mirar enrere.

En el meu cas el que necessitava i continuo necessitant és mirar-me amb bons ulls. Perdonar-me per allò que vaig fer o deixar que em fessin. Perdonar-me per no haver tingut més compte en el moment que em vaig esquinçar el peu, per no haver vigilat quan es va trencar la bossa (dins meu hi ha una veu que em crida: va ser culpa teva!), per haver anat a l’hospital quan sabia que entraria amb els protocols, per haver-me deixat espantar per allò de que un protocol és la veritat absoluta, per no haver aguantat el dolor sense la maleïda epidural! Hi ha una part dins meu que em diu que tot allò que va passar i jo no volia pel part del meu fill va ser culpa meva, que no ho vaig fer prou bé.

Han passat 10 mesos i segueixo una mica enfadada amb mi, dolguda, trista, incompresa... I alhora he entès moltes coses i està sent una experiència molt enriquidora. Perquè m’ajuda a donar-me compte de que per molt que intenti tenir el control de les coses, la vida no em deixarà fer-me un pla quadriculat. No podem planejar un part a mida, el part es com és. És primari i únic. I crec que el millor que podem fer per al nostre part es deixar d’intentar controlar-lo.

Des de fora se’ns ha inculcat que patirem per parir. Després se’ns ha venut que patir es de tontes i que hi ha la panacea de la epidural i la suprema saviesa dels metges que ens salvaran de la nostra ignorància i feblesa. I finalment se’ns enlluerna dient-nos que l’únic que hem de fer és entregar-nos al moment i que si ho fem bé podrem fins hi tot tenir un part orgàsmic!

El problema es que les dones sempre acabem creient que triem la opció que triem hi ha algo que hem de fer bé. I ens diem que hem de patir com la que més per demostrar que som bones mares, que hem de confiar cegament en els metges i deixar que ens facin el que vulguin sense replicar, que hem de ser tan poderoses que hem de cridar de plaer a cada contracció.

Jo decideixo que ja no haig de fer res bé. Que no haig de demostrar-li res a ningú. I em perdono per haver intentat anar en contra del que em demana el cor, que és simplement seguir el que jo sento. Perquè quan segueixo el que jo sento ja no hi ha bé o malament i la culpa ja no hi té cabuda.

Taller: Sanar el part

Amb molt d'amor he creat un taller per a dones que senten que el part del seu infant els hi ha deixat una ferida. I que desitgen poder mirar enrere amb un somriure.

Si aquest és el teu cas i vols poder mirar enrere amb amor i sentint-te en pau amb el que va ser, aquí trobaràs un espai on fer aquest pas. Perquè el part és un dels moments més vitals, més íntims i més profunds de la nostra vida. Ens connecta amb les profunditats del nostre ser i ens trastoca totalment. Per això és important poder deixar anar allò que ens fa mal de l’experiència que ens ha tocat viure i reconnectar-nos amb allò que ens suma, allò que ens connecta amb la vida i amb l’amor.

En molts casos una mala experiència de part també ens ho posa més difícil a l’hora de vincular-nos amb els nostres fills, perquè hi ha una veu interna que ens qüestiona la nostra capacitat de parir, i potser també la nostra capacitat de ser mares. I és vital que puguem treure-li la força a aquesta veu i enfortir la nostra autoestima, connectant amb la força femenina i la saviesa interna que totes les dones tenim. Perquè quan podem deixar anar les inseguretats i ens donem compte de que som la millor mare per als nostres fills l’amor flueix lliurement i el vincle s’enforteix d’una manera meravellosa.

Foto de Idranx Photography

El nombre de participants per aquest taller és molt limitat ja que al tractar un tema tant íntim fem un treball molt personalitzat. En un ambient curós on podem compartir la nostra vivència entre dones que es troben en la mateixa situació i on el grup ens acompanya, ens recolza i ens dona força.

Es pot realitzar en qualsevol moment del post-part en el que la dona senti que desitja fer aquest pas.