Ahir vaig assistir a un taller de constel·lacions familiars.
I en una de les constel·lacions vaig tenir la sort de representar a la vida. Havia fet de vida altres cops i sempre m'havia emocionat, però aquest cop em va obrir una porta nova, em va oferir una preciosa part de la seva saviesa.
No sé si sabré explicar el que vaig viure, he estat buscant les paraules i no les acabo de trobar. Així que ho faré el millor que pugui.
Enmig d'una tempesta d'emocions, de tristesa, de dolor i també de molt
d'amor esperant que li obrissin les portes, estava la vida tranquil·la, serena,
feliç. Veia el dolor al meu voltant i no podia deixar de somriure. Com a Hedy
pensava "s’enfadaran amb mi, tothom pateix i jo tant contenta". Però
com a vida simplement no podia deixar de somriure, no podia deixar d'estar
alegre. Així que vaig decidir entregar-me a aquesta experiència, la vida es
molt més sàvia que jo!
I llavors vaig sentir la certesa de la vida. Sabia, sense cap mena de dubte,
que aquella família caminaven cap a la pau, eren ja en pau. Que tot allò que
vèiem des de fora era simplement un estat, un núvol passatger. I que tot i que
per a la família era de gran importància, en veritat no ho era, perquè sota
aquell estat hi havia la seva essència, l’amor que es tenien, que es molt més
gran. Podien tardar uns segons, unes hores o uns anys a donar-se’n compte, però
ja ho tenien tot.
Simplement vaig esperar somrient fins que es van obrir les portes entre ells
i van poder, de nou, connectar amb qui vertaderament són: éssers de pau.
Moltes gràcies família per haver-me fet aquest regal. Moltes gràcies vida
per haver-me deixat assaborir la teva saviesa. Perquè ara sé que tal com es
compleix això per aquesta família, es compleix per a tots els éssers que
habitem la terra :)
