Creativitat: font de salut

Tu ets una persona creativa. Com ho sé? Perquè tots els éssers humans tenim aquesta capacitat. Alguns més desenvolupada i d’altres més adormida, alguns més en un àmbit i d’altres més en un altre. Però tots la tenim! 

I potser et preguntes: què té a veure la creativitat amb la salut? Doncs que a l’hora d’afrontar els reptes del dia a dia la creativitat ens ajuda a aconseguir millors resultats. I això implica una major satisfacció amb la vida i repercuteix directament en el nostre estat físic i mental, fent que estiguem més feliços i sans. 

Tots tenim les eines que necessitem per a gestionar (i si cal, sanar) les experiències i emocions que vivim. El que cal molt cops, és aprendre a trobar aquestes eines, que es nodreixen de la pròpia creativitat. 

Potenciar la creativitat, per tant, ens ajuda a trobar millors recursos per a superar les dificultats. 

I què pots fer per a potenciar la creativitat? Mil coses! Escriure, pintar, fer teatre, cantar, ballar... I sobretot jugar. Busca espais i llocs on puguis deixar els prejudicis i les vergonyes fora i on entregar-te a explorar la teva imaginació. I permet-te anar més enllà del que havies imaginat! 

PARLAR DES DEL COR

Expressar allò que sentim amb seguretat i de manera respectuosa és una assegurança per a tenir relacions saludables.
Quants cops has volgut expressar alguna cosa que et passa i has acabat discutint amb la persona en qüestió? O potser ni tan sols has pogut formular les paraules...

Molt sovint sentim la necessitat de comunicar el que ens passa, el que necessitem, el que desitgem i no sabem massa com fer-ho. Malauradament massa sovint això crea conflictes innecessaris que ens fan mal i que danyen les nostres relacions.
Hi ha tres coses vitals a tenir en compte quan volem expressar el que ens passa.
La primera és tenir clar allò que em passa i allò que vull aconseguir dient-ho. Per a fer-ho cal ser honestos amb nosaltres mateixos, molt honestos. Es tracta de donar-me temps per a sentir-me, per aprofundir. Normalment apareixen emocions més superficials primer que amaguen altres emocions i/o necessitats. És important reconèixer-les, perquè sinó mai puc aconseguir allò que desitjo, ja que no ho tinc clar ni jo. Si m’enfado amb tu perquè no m’has trucat, primer miro si estic enfadat o si potser estic trist o tinc alguna por. I després em pregunto què em provoca aquesta emoció? Que no m’hagis trucat? O hi ha alguna cosa més? I finalment la pregunta més important, què necessito o vull?
Un cop sé tot això és moment de transmetre el que em passa. Aquí entra la segona part, que és parlar sobre mi, d’allò que em passa i no del que crec que et passa a tu. Jo només sé el que em passa a mi i aquesta és la informació que és important que et transmeti. A més, si parlo de tu és molt probable que et sentis jutjat i fàcilment et posis a la defensiva. És molt diferent dir “m’has traït” que “m’he sentit traït”. I no només és diferent dir-t’ho, sinó que també es diferent dir-m’ho.
I la tercera és connectar amb el cor. Parlar des de l’amor i el respecte. Recordar qui ets i el que verdaderament sento per tu. I en el cas de persones a les que no estimem o no estimem tant, recordar que tu ets una persona amb les teves virtuts i les teves limitacions, tal com ho sóc jo, ni millor ni pitjor.
Aplicar-ho requereix posar consciència en allò que sentim i expressem, de parar abans de reaccionar, de deixar-nos sentir i buscar amb cura les paraules. I poc a poc tot això es va incorporant en nosaltres i aquesta consciència existeix sense cap esforç.

EL PART: dolç i amarg

Fa poc més de 10 mesos vaig donar a llum al meu fill. Ara, miro enrere al moment del part i sento un garbuix d’emocions. Han evolucionat molt des d’aquella nit i està sent un procés que em porta a les profunditats de mi mateixa.

Vaig tenir un part induït perquè se’m va trencar la bossa abans d’hora (vaig esquinçar-me el turmell a la setmana 37 i a la setmana 39 al seure de manera brusa es va trencar la bossa). Vaig anar a l’hospital i tot hi haver-me informat molt i voler un part natural sense intervencions (a menys que fos necessari)  vaig acabar amb la inducció i la epidural. Vaig passar 24 hores a l’hospital esperant unes contraccions que no venien. Quan em van posar prostaglandines van aparèixer les contraccions de repent i van portar-me a un món de dolor quasi ininterromput que vaig aguantar durant 4 hores. Fins que vaig sentir que perdia el control de mi mateixa i vaig demanar la epidural. Llavors, per fi, vaig poder relaxar-me una estona i descansar. Sense donar-me’n ni compte, vaig sentir que volia empènyer i va sortir el meu fill.

Va néixer fantàstic, amb bon aspecte i relaxat. Es va agafar al meu pit i em vaig sentir plena, vaig sentir que tot estava bé. I aquesta sensació es va quedar amb mi unes setmanes després del part.

Però alhora hi havia alguna cosa dins meu que no acabava d’estar bé. Quan pensava en el part només tenia ganes de plorar. Em dolia profundament no haver tingut el part que jo desitjava. I no entenia perquè era tant important per a mi, però el cas era que sentia que em trencava per dins. I això que no li havia passat res al meu fill, que m’havien tractat bé a l’hospital (em va tocar una llevadora i unes infermeres fantàstiques) i que jo físicament estava bé per haver acabat de parir.

Vaig buscar i em vaig donar compte que jo no era la única, que hi havia moltes dones a les quals el part dels seus infants els havia deixat una ferida interna que no cicatritzava. I vaig sentir-me una mica millor, perquè no estava sola, perquè no estava boja, perquè potser el que em passava era més normal del que sembla.

Des de llavors que estic cuidant aquesta ferida. La miro, l’escolto i la mimo per a que vagi cicatritzant. I poc a poc sento que puc anar trobant més pau al mirar enrere.

En el meu cas el que necessitava i continuo necessitant és mirar-me amb bons ulls. Perdonar-me per allò que vaig fer o deixar que em fessin. Perdonar-me per no haver tingut més compte en el moment que em vaig esquinçar el peu, per no haver vigilat quan es va trencar la bossa (dins meu hi ha una veu que em crida: va ser culpa teva!), per haver anat a l’hospital quan sabia que entraria amb els protocols, per haver-me deixat espantar per allò de que un protocol és la veritat absoluta, per no haver aguantat el dolor sense la maleïda epidural! Hi ha una part dins meu que em diu que tot allò que va passar i jo no volia pel part del meu fill va ser culpa meva, que no ho vaig fer prou bé.

Han passat 10 mesos i segueixo una mica enfadada amb mi, dolguda, trista, incompresa... I alhora he entès moltes coses i està sent una experiència molt enriquidora. Perquè m’ajuda a donar-me compte de que per molt que intenti tenir el control de les coses, la vida no em deixarà fer-me un pla quadriculat. No podem planejar un part a mida, el part es com és. És primari i únic. I crec que el millor que podem fer per al nostre part es deixar d’intentar controlar-lo.

Des de fora se’ns ha inculcat que patirem per parir. Després se’ns ha venut que patir es de tontes i que hi ha la panacea de la epidural i la suprema saviesa dels metges que ens salvaran de la nostra ignorància i feblesa. I finalment se’ns enlluerna dient-nos que l’únic que hem de fer és entregar-nos al moment i que si ho fem bé podrem fins hi tot tenir un part orgàsmic!

El problema es que les dones sempre acabem creient que triem la opció que triem hi ha algo que hem de fer bé. I ens diem que hem de patir com la que més per demostrar que som bones mares, que hem de confiar cegament en els metges i deixar que ens facin el que vulguin sense replicar, que hem de ser tan poderoses que hem de cridar de plaer a cada contracció.

Jo decideixo que ja no haig de fer res bé. Que no haig de demostrar-li res a ningú. I em perdono per haver intentat anar en contra del que em demana el cor, que és simplement seguir el que jo sento. Perquè quan segueixo el que jo sento ja no hi ha bé o malament i la culpa ja no hi té cabuda.

MIRAR ENFORA, MIRAR ENDINS

Mira al teu voltant. Dóna’t uns instants per mirar allò què et rodeja abans de seguir llegint. I ara nota què et fa sentir allò que veus. Quines sensacions et venen? Quins pensaments? I sobretot quines emocions?
Aquest senzill exercici et dóna molta informació sobre com estàs internament. Has sentit alegria, tristesa, por, ràbia, serenitat...? Allò que has sentit es un reflex de com et sents en aquest moment de la teva vida. I es que com molts cops hem escoltat, veiem el món des de la perspectiva del nostre estat d’ànim i de la nostra història personal, com si portéssim unes ulleres que ens marquen els colors i les formes que veiem. Has notat que els dies que t’aixeques alegre passen moltes més coses agradables que els dies que t’aixeques amb mal peu?

Donant-nos compte d’això obrim un món de possibilitats. Podem accedir fàcilment al nostre món intern només observant com veiem el món que ens rodeja. I des d’aquí preguntar-nos “Es així com vull viure aquest dia?”. Pots escollir com veus, i per tant com vius, cada instant de la teva vida. I això no significa negar la realitat o negar el dolor. Significa que pots triar viure cada situació de la millor manera per a tu.