Les constel·lacions familiars sempre acaben bé?

Tendim a pensar que per a que una teràpia hagi funcionat o sigui bona, ha d'acabar bé, ha de donar bona impressió. Però la imatge no té per que ser bonica per a fer-nos bé.

En el cas de les constel·lacions, s’encaminen cap a la solució però això no implica que s’arribi a una imatge idíl·lica. Cada constel·lació es diferent i acaba diferent.
Es important dir que a vegades la solució que apareix no es la esperada, o que no es pot arribar a que totes les persones que apareixen representades sentin felicitat o harmonia. Cada sistema (quan parlem de sistema ens referim a les persones a les quals estem vinculats, com ara la família) i cada membre d’aquest sistema té el seu propi ritme i les seves necessitats i es molt important respectar-los. La constel·lació crea l’ambient per a que les persones que hi són representades puguin obrir-se a noves oportunitats i donar-los l’espai per a que puguin trobar altres maneres d’estar, sempre amb tot el respecte per la seva manera de fer i el seu ritme, sense pressionar-los ni imposar la nostra visió.
Per tant la constel·lació acaba allà on se'ns permet arribar. I allà és el millor lloc on pot acabar, perquè és on s'obre el camí. Buscar la imatge final que "queda bé" no ajuda a la persona que està treballant, perquè l'allunya de la realitat i la posa en el compromís de creure que ha d'estar d'una manera que no està.
Les constel·lacions acaben bé si ajuden a la persona que ha vingut a treballar, indiferentment de la imatge que mostrin.

EL PART: dolç i amarg

Fa poc més de 10 mesos vaig donar a llum al meu fill. Ara, miro enrere al moment del part i sento un garbuix d’emocions. Han evolucionat molt des d’aquella nit i està sent un procés que em porta a les profunditats de mi mateixa.

Vaig tenir un part induït perquè se’m va trencar la bossa abans d’hora (vaig esquinçar-me el turmell a la setmana 37 i a la setmana 39 al seure de manera brusa es va trencar la bossa). Vaig anar a l’hospital i tot hi haver-me informat molt i voler un part natural sense intervencions (a menys que fos necessari)  vaig acabar amb la inducció i la epidural. Vaig passar 24 hores a l’hospital esperant unes contraccions que no venien. Quan em van posar prostaglandines van aparèixer les contraccions de repent i van portar-me a un món de dolor quasi ininterromput que vaig aguantar durant 4 hores. Fins que vaig sentir que perdia el control de mi mateixa i vaig demanar la epidural. Llavors, per fi, vaig poder relaxar-me una estona i descansar. Sense donar-me’n ni compte, vaig sentir que volia empènyer i va sortir el meu fill.

Va néixer fantàstic, amb bon aspecte i relaxat. Es va agafar al meu pit i em vaig sentir plena, vaig sentir que tot estava bé. I aquesta sensació es va quedar amb mi unes setmanes després del part.

Però alhora hi havia alguna cosa dins meu que no acabava d’estar bé. Quan pensava en el part només tenia ganes de plorar. Em dolia profundament no haver tingut el part que jo desitjava. I no entenia perquè era tant important per a mi, però el cas era que sentia que em trencava per dins. I això que no li havia passat res al meu fill, que m’havien tractat bé a l’hospital (em va tocar una llevadora i unes infermeres fantàstiques) i que jo físicament estava bé per haver acabat de parir.

Vaig buscar i em vaig donar compte que jo no era la única, que hi havia moltes dones a les quals el part dels seus infants els havia deixat una ferida interna que no cicatritzava. I vaig sentir-me una mica millor, perquè no estava sola, perquè no estava boja, perquè potser el que em passava era més normal del que sembla.

Des de llavors que estic cuidant aquesta ferida. La miro, l’escolto i la mimo per a que vagi cicatritzant. I poc a poc sento que puc anar trobant més pau al mirar enrere.

En el meu cas el que necessitava i continuo necessitant és mirar-me amb bons ulls. Perdonar-me per allò que vaig fer o deixar que em fessin. Perdonar-me per no haver tingut més compte en el moment que em vaig esquinçar el peu, per no haver vigilat quan es va trencar la bossa (dins meu hi ha una veu que em crida: va ser culpa teva!), per haver anat a l’hospital quan sabia que entraria amb els protocols, per haver-me deixat espantar per allò de que un protocol és la veritat absoluta, per no haver aguantat el dolor sense la maleïda epidural! Hi ha una part dins meu que em diu que tot allò que va passar i jo no volia pel part del meu fill va ser culpa meva, que no ho vaig fer prou bé.

Han passat 10 mesos i segueixo una mica enfadada amb mi, dolguda, trista, incompresa... I alhora he entès moltes coses i està sent una experiència molt enriquidora. Perquè m’ajuda a donar-me compte de que per molt que intenti tenir el control de les coses, la vida no em deixarà fer-me un pla quadriculat. No podem planejar un part a mida, el part es com és. És primari i únic. I crec que el millor que podem fer per al nostre part es deixar d’intentar controlar-lo.

Des de fora se’ns ha inculcat que patirem per parir. Després se’ns ha venut que patir es de tontes i que hi ha la panacea de la epidural i la suprema saviesa dels metges que ens salvaran de la nostra ignorància i feblesa. I finalment se’ns enlluerna dient-nos que l’únic que hem de fer és entregar-nos al moment i que si ho fem bé podrem fins hi tot tenir un part orgàsmic!

El problema es que les dones sempre acabem creient que triem la opció que triem hi ha algo que hem de fer bé. I ens diem que hem de patir com la que més per demostrar que som bones mares, que hem de confiar cegament en els metges i deixar que ens facin el que vulguin sense replicar, que hem de ser tan poderoses que hem de cridar de plaer a cada contracció.

Jo decideixo que ja no haig de fer res bé. Que no haig de demostrar-li res a ningú. I em perdono per haver intentat anar en contra del que em demana el cor, que és simplement seguir el que jo sento. Perquè quan segueixo el que jo sento ja no hi ha bé o malament i la culpa ja no hi té cabuda.