Quatre dies després vaig descobrir que no hi havia, ni hi havia hagut mai aquest risc, sinó que una sèrie de petits errors m'havien conduït a tenir informació errònia. Em va invaïr una alegria immensa i alhora un gran enfado amb el món i amb mi mateixa per haver patit tant per a res.
Però sobretot em vaig donar compte de la importància de seguir connectada amb la vida, de que les dificultats puguin acompanyar-me en el camí. Perquè si s'hagués confirmat el risc hagués sigut una dificultat per a tota la vida i això em va fer reflexionar profundament... Què fas amb una dificultat de per vida?
Les passatgeres pots mirar de solucionar-les el millor que pots i saps que passaran, que darrere els núvols hi ha el sol. Però les dificultats que es queden són un company per a tota la vida i quan hi has de compartir la vida val la pena estar-hi en pau.
Aconseguir això és tot un assoliment i et canvia la manera d'entendre la vida.
Però (per sort) finalment no m'hi he tingut d'enfrontar. I tot i no haver-ho de fer, m'ha ajudat a recordar (perquè davant algunes dificultats se m'oblida) que val la pena estar en pau i sintonia amb totes les dificultats que se'ns presenten.
Quan podem seguir caminant la nostra vida en pau, acompanyats de les dificultats que se'ns presenten pel camí podem créixer, millorar i sentir-nos en pau i feliços amb el que hi ha. Això no vol dir ignorar-les ni tampoc implica estar contents passi el que passi. Davant les dificultats ens trasbalsem i apareixen emocions difícils. Lo important es permetre'ns sentir el que ens passa i adaptar-nos, trobar el nostre lloc davant això que ens passa. I seguir endavant, aprenent de cada instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada