ELS NOSTRES FILLS, UN MIRALL REVELADOR

Un fill o filla és part de nosaltres i ens mostra qui som.
Mirar-lo ens obliga a mirar-nos en un mirall. En el que es veuen reflexades les nostres parts més íntimes, més profundes. És un mirall del que no podem amagar-nos, perquè ens busca constantment cercant atenció i amor. I ens confronta, exposant les nostres pors i inseguretats obertament.
I es que tenir un fill és una de les experiències més meravelloses i més dures que ens ofereix la vida.
Criar-lo amb amor incondicional ens implica aprendre a estimar-nos al 100%. Perquè el nostre fill necessita saber que nosaltres som capaços d'estimar-nos per a creure que ell o ella també hi té dret. I això és tot un repte, un repte de vida.

Ens confronten sobretot amb aquelles parts de nosaltres que ens costa veure i acceptar. I molts cops ens porten, a nivell conscient i inconscient, a intentar arreglar temes que ens van quedar pendents en la nostra pròpia infància.
Cada pare i mare ha tingut unes vivències concretes durant la seva infantesa. I arrel d'allò que va viure crea creences de què necessita un nen. Algunes d'aquestes creences són fruit d'experiències que el van fer créixer i d'altres són fruit de carències que va viure. Aquestes últimes prenen una força que pot resultar cegadora a l'hora de criar als propis fills. Creant la necessitat imperiosa de "salvar" els fills d'allò que ens va doldre tant a nosaltres. De "salvar-los" a qualsevol preu. I des d'aquesta necessitat no podem veure als infants tal com verdaderament són, ni respondre a les seves necessitats reals, ja que ens estem veient a nosaltres mateixos quan érem petits.
Passar per aquests processos és part del camí de la maternitat/paternitat. És innevitable i pot resultar meravellosament enriquidor si decidim mirar-nos amb bons ulls i ser honestos amb nosaltres mateixos.
El primer pas és donar-nos compte d'això.
El segon (en molts casos) és deixar de sentir-nos culpables per no ser perfectes.
El tercer és observar la nostra relació amb els nostres fills, en l'intent de no jutjar-los ni jutjar-nos, per a reconèixer allò que ens mostren i allò que projectem en ells.
El quart pas és fer-nos responsables d'allò que és nostre, de les nostres inseguretats, pors, dificultats... I així fem lliures als nostres fills.
El cinquè pas, que va de la mà del quart, és acceptar allò que és nostre i regalar-nos amor incondicional. Som perfectes tal com som. Som perfectes dins la nostra imperfecció (i es que diuen que quan aconseguim la perfecció ja no necessitem estar més en aquest món!).
Prendre verdadera consciència de la nostra perfecció i estimar-nos honestament ens fa lliures i és el millor que podem regalar-nos a nosaltres i als nostres fills. 
Sé que és un viatge que passa per foscor, per dubtes, per ràbia, per tristesa... I alhora també és un viatge que passa per l'alegria, per la suavitat, per la confiança, per la llibertat, per la pau...

És el viatge que ens regalen els nostres fills i filles!