DEIXAR DE PRODUIR I COMENÇAR A VIURE

Hi ha moments de la vida en que no podem o no volem produir. Quan neix un fill o filla, quan ens trobem amb una malaltia, quan no ens sentim emocionalment preparats per enfrontar el món... O quan simplement estem gaudint de la vida.
Però *Meeeeeeeec!!!* salta una alarma dins nostre "Compte! No estas produint!".
Ho tenim inculcat, ben endins, des de la societat, des de la família, des del nostre jutge intern. Per a ser algú hem de produir. Però no de qualsevol manera. Hem de produir coses materials que es puguin comptabilitzar amb diners, sinó no compta.
Criar un infant? No. No compta tot i ser una de les coses més importants que podem fer a la vida.
Cuidar-nos la salut? No. Hem d'estar sans i sinó fer-ho veure.
Cuidar-nos emocionalment? No. Això són tonteries.
Seguir els nostres desitjos? No. Això és una fantasia utòpica.
I un llarg etcètera.
Hem de produir. És una creença que la majoria tenim inculcada a foc. Perquè fa molts anys que se'ns ve dient, perquè els nostres pares, avis i besavis també ho han cregut fermament.
Però molts estem veient que això no ens fa feliços. I ens preguntem si no valdria més aprofitar aquesta vida per a ser feliços. D'altres ens enfrontem a situacions que ens dificulten o impossibiliten produir al nivell que se'ns demana. I aquí entrem en una forta contradicció.

És moment de començar a desmuntar la creença, de mirar-la i donar-nos compte que no ens fa falta per a viure. Que podem viure perfectament (i millor!) sense demostrar a ningú que estem produint això o allò. Perquè quan ens connectem amb les nostres necessitats reals és quan estem fent allò que verdaderament és necessari.
Així que t'invito a deixar-te sentir què necessites. De veritat. I focalitzar-te en això. 
I llavors, produeixis o no, sigui acceptat per la societat o no, estaràs fent allò que et cal, el millor per a tu i la teva vida. I alhora ho podràs gaudir.

Cuida i gaudeix dels teus fills i família, cuida't el cos, el cor... el que necessitis! I recorda que tu esculls el poder que li dones a la creença. Com menys poder li dones menys poder té.


 

DEIXAR ANAR CREENCES "Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

El final de l'any és un bon moment per a deixar anar coses antigues que ens dificulten el camí. 

Aquest any m'hi resistia. Porto un parell d'anys complicats a nivell intern i tenia por d'intentar-ho i sentir, de nou, que fracassava en l'intent. 

El que comparteixo en aquest post és una cosa que no es diu en veu alta. I estic segura que no sóc la única que porta portava aquesta càrrega. Per això decideixo dir-ho obertament, explicar-vos el meu procés. Amb l'esperança de que a altres mares que viviu situacions similars us sigui d'ajuda. 

I també per a totes aquelles persones que teniu creences que us estan fent mal.

Un dia de festes vaig acceptar i dir allò que portava quasi dos anys sense atrevir-me a dir:

"Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

Crec que és la creença que més mal m'ha fet, ja que xoca fortament amb l'amor que sento pel meu fill i amb el meu desig profund de ser mare. No havia tingut mai res tant clar com que volia tenir fills. I un cop va néixer el meu fill (després de les primeres 4 setmanes de felicitat absoluta) em vaig sentir incapaç de ser feliç. Feia la meva vida, tenia una vida ben bonica i moments preciosos. I tot i això, alguna cosa dins meu no anava bé.

La pregunta important davant aquesta creença és:

"Tu creus que això és teu?"

NO. Això no és meu. És una creença que no surt de mi, que no té a veure amb la meva experiència personal. Això es nota a nivell intern. I si no és meva però la sento amb tanta força es que es una creença que em ve heretada dels meus avantpassats. 

Quan sentiu aquesta contradicció entre la intensitat de la creença i la distància amb la pròpia experiència és moment de mirar més enllà de la nostra pròpia vida. Venim al món amb una gran motxilla de creences heretades dels nostres avantpassats, que tenen a veure amb vivències que van viure amb molta intensitat i que es queden gravades en el nostre inconscient familiar. Aquesta informació ens ajuda i ens limita. I a mesura que l'anem fent conscient podem escollir entre allò que ens suma i allò que ens resta, agraint i quedant-nos amb allò que ens ajuda i agraint i tornant allò que ens dificulta.

El proper pas era investigar de quina branca venia aquesta creença, si la paterna o la materna. I a poder ser, descobrir de qui ve exactament, qui va tenir una experiència que la pogués portar a crear aquesta creença.

Un cop sabem la branca i potser la persona de qui prové exactament, tenim vàries opcions, ja que hi ha teràpies de tots els colors amb mil eines (sense comptar la pròpia imaginació!) per a ajudar-nos a deixar anar creences. 

Jo vaig optar per una tècnica dins de la Bioneuroemoció (pots trobar-ne molta informació a la xarxa).

Es tracta de fer-li un regal (un objecte simbòlic) a la persona de la que creus que prové la creença. No cal que li expliquis res, simplement es tracta de fer-li el regal posant consciencia interna del que li estàs tornant en realitat. En alguns casos la persona ja és morta. Si és així pots visitar la seva tomba o un lloc que et connecti amb la persona en qüestió i deixar allà el regal.

Així ho vaig fer. Vaig tornar-li la creença i alguna cosa dins meu es va obrir. Un nou espai. Noves possibilitats.

Un nou espai des d'on descobrir la meva pròpia felicitat acompanyada de la meva maternitat.

I d'aquí uns dies us compartiré idees pel proper pas:  

L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!

Què vull transmetre als meus fills?

Quan els infants arriben al món entren a formar part d’una família i, com fem tots els ésser humans, busquen l’amor i l’acceptació de la seva família. En un nivell profund la seguiran buscant al llarg de tota la seva vida.

Però dins de cada família hi ha normes i creences a complir per a aconseguir aquesta acceptació. Estan molt arrelades i venen de generacions enrere, d’algunes ni tan sols en som conscients. Tots les rebem dels nostres pares i les transmetem als nostres fills. Com a pares intentem canviar aquelles que no volem per als nostres infants, però això ens col·loca en un lloc de confrontació interna, ja que significa anar “en contra” de la nostra família. I anar en contra significa sentir la culpa de la traïció i el perill del rebuig i de que deixin d’estimar-nos. És en aquest moment quan molts, inconscientment decidim no trencar les normes i sols les modifiquem superficialment. Per tant, tot i que aparentment estem oferint una nova opció als nostres fills, els hi seguim transmetent el vell missatge.

Pot sonar dur i potser penses que tu no ho faries mai això als teus fills. Però aquesta informació es part essencial de la família, dels éssers humans. Les creences i les normes en conformen com a comunitat i ens ajuden a viure. I la necessitat de pertànyer a un grup ve donada per l’instint de supervivència, necessitem al grup per a viure. Així que internament acatarem les normes per a seguir vivint. Aquestes normes es van formant al llarg de la història familiar, conformades per les experiències i vivències dels membres. Per exemple, quan en una família hi ha molts homes que tenen relacions extramatrimonials, les dones poden començar a creure que no es pot confiar en els homes i que aquests sempre són traïdors. Les noves generacions de dones rebran aquest missatge i ho tindran molt més difícil per a confiar en els homes.

No hi ha filtres entre pares i fills, tota la informació passa d’uns als altres sense necessitat de paraules i molts cops sense ni tan sols passar per la consciència. Si vols veure-ho amb més claredat pots assistir a un taller de constel·lacions familiars, és una tècnica molt útil per a veure aquests patrons.

Davant d’això la nostra millor opció es obrir els ulls per a fer-ho conscient i alhora acceptar aquesta realitat sabent que no hi ha culpes. No podem deixar el camí net i polit per a que els nostres fills no tinguin cap dificultat, es impossible. Així que deixem estar la culpabilitat si hi és. I avancem pas a pas.

Sí que els hi podem fer el camí més fàcil. I ho podem fer fent-lo més fàcil per a nosaltres. Es a dir, donar-nos a nosaltres mateixos/es el que els hi volem donar als nostres infants. Mirar-nos per a que vegin que tenen dret a mirar-se, cuidar-nos per a que vegin que tenen dret a cuidar-se, perdonar-nos per a que vegin que tenen dret a perdonar-se, jugant per a que vegin que tenen dret a jugar, equivocant-nos per a que vegin que tenen dret a equivocar-se... Estimant-nos per a que vegin que tenen dret a estimar-se.

Podem canviar aquestes creences i patrons, podem transitar la por a ser exclosos i trobar el nostre propi camí. Ho podem fer i seguir pertanyent a la nostra família. Per a fer-ho necessitem humilitat, valentia i respecte. I donar-nos a nosaltres i a la nostra família el temps que necessitem per a fer aquest procés, sense presses, sense judicis. Només honrant el passat familiar podem fer-nos lliures i avançar.