DEIXAR DE PRODUIR I COMENÇAR A VIURE

Hi ha moments de la vida en que no podem o no volem produir. Quan neix un fill o filla, quan ens trobem amb una malaltia, quan no ens sentim emocionalment preparats per enfrontar el món... O quan simplement estem gaudint de la vida.
Però *Meeeeeeeec!!!* salta una alarma dins nostre "Compte! No estas produint!".
Ho tenim inculcat, ben endins, des de la societat, des de la família, des del nostre jutge intern. Per a ser algú hem de produir. Però no de qualsevol manera. Hem de produir coses materials que es puguin comptabilitzar amb diners, sinó no compta.
Criar un infant? No. No compta tot i ser una de les coses més importants que podem fer a la vida.
Cuidar-nos la salut? No. Hem d'estar sans i sinó fer-ho veure.
Cuidar-nos emocionalment? No. Això són tonteries.
Seguir els nostres desitjos? No. Això és una fantasia utòpica.
I un llarg etcètera.
Hem de produir. És una creença que la majoria tenim inculcada a foc. Perquè fa molts anys que se'ns ve dient, perquè els nostres pares, avis i besavis també ho han cregut fermament.
Però molts estem veient que això no ens fa feliços. I ens preguntem si no valdria més aprofitar aquesta vida per a ser feliços. D'altres ens enfrontem a situacions que ens dificulten o impossibiliten produir al nivell que se'ns demana. I aquí entrem en una forta contradicció.

És moment de començar a desmuntar la creença, de mirar-la i donar-nos compte que no ens fa falta per a viure. Que podem viure perfectament (i millor!) sense demostrar a ningú que estem produint això o allò. Perquè quan ens connectem amb les nostres necessitats reals és quan estem fent allò que verdaderament és necessari.
Així que t'invito a deixar-te sentir què necessites. De veritat. I focalitzar-te en això. 
I llavors, produeixis o no, sigui acceptat per la societat o no, estaràs fent allò que et cal, el millor per a tu i la teva vida. I alhora ho podràs gaudir.

Cuida i gaudeix dels teus fills i família, cuida't el cos, el cor... el que necessitis! I recorda que tu esculls el poder que li dones a la creença. Com menys poder li dones menys poder té.


 

VIURE SEGONS ELS NOSTRES VALORS

Els valors són creences que ens orienten a l'hora de realitzar-nos com a persones. Ens proporcionen la pauta per a crear els nostres propòsits, reflexant els nostres interessos, sentiments i conviccions més importants.
Representen els nostres somnis i si decidim viure d'acord amb els nostres valors gaudim d'una vida satisfactòria, plena.

Et proposo un exercici:
Agafa un paper en blanc o amb algun dibuix senzill que t'agradi (com el que et mostro a la foto) i deixa't sentir quins són els valors més importants per a tu. Els que verdaderament importen. I els escrius. 
Potser no et surten tots a la primera. Pots anar afegint-los a mesura que et vagin venint.
Un cop els tinguis penja el paper en un lloc on el vegis sovint. Així el podràs veure cada dia i recordar allò que verdaderament t'importa. Per a caminar d'acord amb els teus valors!

ELS NOSTRES FILLS, UN MIRALL REVELADOR

Un fill o filla és part de nosaltres i ens mostra qui som.
Mirar-lo ens obliga a mirar-nos en un mirall. En el que es veuen reflexades les nostres parts més íntimes, més profundes. És un mirall del que no podem amagar-nos, perquè ens busca constantment cercant atenció i amor. I ens confronta, exposant les nostres pors i inseguretats obertament.
I es que tenir un fill és una de les experiències més meravelloses i més dures que ens ofereix la vida.
Criar-lo amb amor incondicional ens implica aprendre a estimar-nos al 100%. Perquè el nostre fill necessita saber que nosaltres som capaços d'estimar-nos per a creure que ell o ella també hi té dret. I això és tot un repte, un repte de vida.

Ens confronten sobretot amb aquelles parts de nosaltres que ens costa veure i acceptar. I molts cops ens porten, a nivell conscient i inconscient, a intentar arreglar temes que ens van quedar pendents en la nostra pròpia infància.
Cada pare i mare ha tingut unes vivències concretes durant la seva infantesa. I arrel d'allò que va viure crea creences de què necessita un nen. Algunes d'aquestes creences són fruit d'experiències que el van fer créixer i d'altres són fruit de carències que va viure. Aquestes últimes prenen una força que pot resultar cegadora a l'hora de criar als propis fills. Creant la necessitat imperiosa de "salvar" els fills d'allò que ens va doldre tant a nosaltres. De "salvar-los" a qualsevol preu. I des d'aquesta necessitat no podem veure als infants tal com verdaderament són, ni respondre a les seves necessitats reals, ja que ens estem veient a nosaltres mateixos quan érem petits.
Passar per aquests processos és part del camí de la maternitat/paternitat. És innevitable i pot resultar meravellosament enriquidor si decidim mirar-nos amb bons ulls i ser honestos amb nosaltres mateixos.
El primer pas és donar-nos compte d'això.
El segon (en molts casos) és deixar de sentir-nos culpables per no ser perfectes.
El tercer és observar la nostra relació amb els nostres fills, en l'intent de no jutjar-los ni jutjar-nos, per a reconèixer allò que ens mostren i allò que projectem en ells.
El quart pas és fer-nos responsables d'allò que és nostre, de les nostres inseguretats, pors, dificultats... I així fem lliures als nostres fills.
El cinquè pas, que va de la mà del quart, és acceptar allò que és nostre i regalar-nos amor incondicional. Som perfectes tal com som. Som perfectes dins la nostra imperfecció (i es que diuen que quan aconseguim la perfecció ja no necessitem estar més en aquest món!).
Prendre verdadera consciència de la nostra perfecció i estimar-nos honestament ens fa lliures i és el millor que podem regalar-nos a nosaltres i als nostres fills. 
Sé que és un viatge que passa per foscor, per dubtes, per ràbia, per tristesa... I alhora també és un viatge que passa per l'alegria, per la suavitat, per la confiança, per la llibertat, per la pau...

És el viatge que ens regalen els nostres fills i filles!

Per què i com SANAR EL PART

Des del part del meu primer fill m'he endinsat en el món dels parts, sentint que ressono íntimament amb la profunditat d'aquest moment tant meravellós.

Des de llavors que vinc escoltant i llegint relats, sentint la meravellosa satisfacció i alhora la trista vulnerabilitat de ser dona en aquest món. Perquè el part dels nostres infants ens pot empoderar i fer-nos sentir la immensitat de la força que tenim com a dones. I també ens pot portar a la fosca sensació de fragilitat i incapacitat de fer allò més important de la nostra vida.
Ja fa molts anys que en aquest país parir s'ha convertit en un procés mèdic. S'ha tret el protagonisme i el poder a la dona i a l'infant. El protagonista ha passat a ser la llevadora o el ginecòleg, que decideixen i agafen la iniciativa en allò que és nostre, de les dones i els nostres fills. I malauradament, masses professionals manquen d'humanitat.

Quan passa això és quan les dones surten dels parts dolgudes, maltractades i inclús destrossades emocionalment. En el moment més poderós i alhora més vulnerable de la seva vida les infantilitzen, els hi fan creure que són incapaces de fer el que estan dissenyades per a fer i se'ls treu el dret a decidir.
Ho estem vivint en aquesta generació i també ho han viscut moltes darrere nostre, moltes mares i àvies. Moltes hem nascut així i ens ha marcat profundament, perquè també ens han tret el poder de néixer i el dret a estar amb les nostres mares.
És per això que cada dia som més i més mares que arrosseguem una ferida interna que ens dol profundament. I per més que ens diguin que no patim, que el nostre infant està viu i bé, que només tenim petites seqüeles físiques (tot i que a vegades no són tant petites), nosaltres sentim que ens han robat el més preuat. Sentim que hem fallat al nostre fill o filla. Sentim que no servim. I no ho podem evitar.
I es que el nostre instint, la nostra lleona interna, està programada per a parir! Els animals estan programats per a crear descendència. Els mascles per a fecundar i les femelles per a parir i criar. Parir és el punt culminant de la vida de la femella. I tot i que els humans hem anat molt més enllà d'aquesta programació, encara la conservem. Quan ens ho arrabassen ens estan robant una de les vivències més importants de la nostra vida.

Aquesta és la part fosca. Ara anem a veure la part de llum. 

Les coses estan canviant, cada cop són més les llevadores que estan a favor de les dones, que ens respecten i acompanyen.
I cada cop som més dones que ens donem compte de que SI que sabem i podem parir, que tenim dret a ser protagonistes i a gaudir d'aquest moment màgic en la nostra vida.
Moltes d'aquestes dones hem passat per un part dolorós amb el primer fill i busquem la manera de sanar la vivència. Volem mirar enrere amb un somriure, volem connectar-nos plenament amb el nostre infant, sense culpabilitat, només amor. Volem tenir més fills i parir-los de manera natural i humanitzada. Volem que les nostres filles puguin parir lliures i poderoses.

Som nosaltres que ens reunim i ens acompanyem per a sanar els nostres parts. Ens permetem parlar lliurement del que sentim, del que necessitem. Bussegem en les nostres profunditats per a enfrontar-nos amb el dolor que sentim i re-connectar-nos amb les nostres capacitats, per a recordar-nos i tornar a creure que som capaces, poderoses i fortes.
I poc a poc, amb afecte, les ferides van cicatritzant. Ens anem empoderant. I canviem el món.

L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!

Després del post de la setmana passada sobre deixar anar creences, havent fet una mica de neteja interna de cosetes que em dificultaven, s'obre espai per a que aparegui la inspiració!
Així que avui us explico com ho he fet jo aquest any per a enfocar el camí.

Què vol dir enfocar el camí? És focalitzar en allò que és important per a nosaltres.

Per què val la pena focalitzar?

- Per agafar consciència d'on estem i què volem.
- Per a centrar-nos.
- Per a caminar en la direcció que desitgem.
Tant a nivell conscient ja que ho posem en paraules o imatges, com a nivell inconscient ja que aquesta informació es queda dins nostre i ens encarrila.

Per raons diverses aquest cop jo he optat per fer un exercici ben senzill.

Primer de tot, això si, val la pena buscar una estona de tranquil·litat i solitud. Preparar una mica l'espai, amb una llum agradable i potser música, encens, espelmes o quelcom que t'ajudi a sentir-te còmode i connectar-te.
Agafa una llibreta (jo en tinc una especial per aquestes cosetes) o un paper i bolígraf o llapis.

Dóna't un temps per a estar amb tu. Pots tancar els ulls uns instants i respirar o fer una estona de meditació.
I a mesura que vas entrant en tu mateix/a obre un espai dins teu on neixi la pregunta "què desitjo?"
Sense buscar la resposta, simplement obre aquest espai i dóna't temps per a que pugui néixer quelcom.
És important que et donis el temps per a que pugui aparèixer allò que verdaderament és important per a tu. No et quedis a la superfície, navega cap a les profunditats.
I tot allò que vagi apareixent ho escrius en el paper. Sense jutjar.

Un cop sents que has connectat amb els teus desitjos i els has escrit, és moment de llegir-los amb consciència. Deixant que cada paraula et ressoni dins i sentint si és el teu desig. Queda't només amb allò que sents que SI desitges a la teva vida.

I si vols pots fer un pas més. Es tracta de marcar-te propòsits en la línia dels teus desitjos. Són passos cap a allò que vols. I et recomano que siguin passos que t'inspiren i et venen de gust, perquè et faràs la vida molt més fàcil!
Pots fer una llista diferent o desglossar els desitjos en petits propòsits.
Un altre consell que et dono es que en la llista posis desitjos i propòsits tant grans com petits, hi ha moments per a tot durant l'any (i durant la vida!).

Un cop tens la teva llista feta tingues-la aprop o penja-la en un lloc on la vegis. Així la podràs anar mirant, per a que vagi calant més i més en tu. I si apareixen desitjos o propòsits al cap d'uns dies, setmanes, mesos... els pots anar afegint.


I aquí et deixo un exemple de la meva llista ;) 

Com que recentment he deixat enrere la falsa creença de que no puc ser feliç sent mare, per a mi el primer desig de la meva llista és:

Tornar a crear la meva felicitat acompanyada de la meva maternitat.

Només llegir aquesta frase em connecta, em fa sentir feliç, m'il·lusiona! 
I un dels meus propòsits per a fer un pas en aquesta direcció és: 

Fer la gerra dels instants de felicitat

També anomenada pot dels bons moments. És una idea que ha estat circulant molt pel Facebook aquestes últimes festes i que em va encantar!
Es tracta d'agafar un pot (nosaltres vam aprofitar una gerra de cervesa monumental que no utilitzem per a tal fi, jeje), decorar-lo (o si ja t'agrada tal com és el deixes tal qual) i al llarg de l'any li vas posant bons records, els teus instants de felicitat. Ho pots fer sol/a o en família.
És un pot que mereix tenir un espai privilegiat a casa, un lloc on el vegis sovint. Per anar recordant-te de posar-hi els instants i per anar recordant-te que celebres la teva felicitat, tant els petits com els gran moments!

Et desitjo un feliç any!!

 

DEIXAR ANAR CREENCES "Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

El final de l'any és un bon moment per a deixar anar coses antigues que ens dificulten el camí. 

Aquest any m'hi resistia. Porto un parell d'anys complicats a nivell intern i tenia por d'intentar-ho i sentir, de nou, que fracassava en l'intent. 

El que comparteixo en aquest post és una cosa que no es diu en veu alta. I estic segura que no sóc la única que porta portava aquesta càrrega. Per això decideixo dir-ho obertament, explicar-vos el meu procés. Amb l'esperança de que a altres mares que viviu situacions similars us sigui d'ajuda. 

I també per a totes aquelles persones que teniu creences que us estan fent mal.

Un dia de festes vaig acceptar i dir allò que portava quasi dos anys sense atrevir-me a dir:

"Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

Crec que és la creença que més mal m'ha fet, ja que xoca fortament amb l'amor que sento pel meu fill i amb el meu desig profund de ser mare. No havia tingut mai res tant clar com que volia tenir fills. I un cop va néixer el meu fill (després de les primeres 4 setmanes de felicitat absoluta) em vaig sentir incapaç de ser feliç. Feia la meva vida, tenia una vida ben bonica i moments preciosos. I tot i això, alguna cosa dins meu no anava bé.

La pregunta important davant aquesta creença és:

"Tu creus que això és teu?"

NO. Això no és meu. És una creença que no surt de mi, que no té a veure amb la meva experiència personal. Això es nota a nivell intern. I si no és meva però la sento amb tanta força es que es una creença que em ve heretada dels meus avantpassats. 

Quan sentiu aquesta contradicció entre la intensitat de la creença i la distància amb la pròpia experiència és moment de mirar més enllà de la nostra pròpia vida. Venim al món amb una gran motxilla de creences heretades dels nostres avantpassats, que tenen a veure amb vivències que van viure amb molta intensitat i que es queden gravades en el nostre inconscient familiar. Aquesta informació ens ajuda i ens limita. I a mesura que l'anem fent conscient podem escollir entre allò que ens suma i allò que ens resta, agraint i quedant-nos amb allò que ens ajuda i agraint i tornant allò que ens dificulta.

El proper pas era investigar de quina branca venia aquesta creença, si la paterna o la materna. I a poder ser, descobrir de qui ve exactament, qui va tenir una experiència que la pogués portar a crear aquesta creença.

Un cop sabem la branca i potser la persona de qui prové exactament, tenim vàries opcions, ja que hi ha teràpies de tots els colors amb mil eines (sense comptar la pròpia imaginació!) per a ajudar-nos a deixar anar creences. 

Jo vaig optar per una tècnica dins de la Bioneuroemoció (pots trobar-ne molta informació a la xarxa).

Es tracta de fer-li un regal (un objecte simbòlic) a la persona de la que creus que prové la creença. No cal que li expliquis res, simplement es tracta de fer-li el regal posant consciencia interna del que li estàs tornant en realitat. En alguns casos la persona ja és morta. Si és així pots visitar la seva tomba o un lloc que et connecti amb la persona en qüestió i deixar allà el regal.

Així ho vaig fer. Vaig tornar-li la creença i alguna cosa dins meu es va obrir. Un nou espai. Noves possibilitats.

Un nou espai des d'on descobrir la meva pròpia felicitat acompanyada de la meva maternitat.

I d'aquí uns dies us compartiré idees pel proper pas:  

L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!

Re-NÉIXER de les nostres dificultats

Fa uns dies vaig rebre un missatge que va obrir la porta a un risc que jo no contemplava. I el terra sota els meus peus es va esquinçar, deixant-me bloquejada i plena de pors.
Quatre dies després vaig descobrir que no hi havia, ni hi havia hagut mai aquest risc, sinó que una sèrie de petits errors m'havien conduït a tenir informació errònia. Em va invaïr una alegria immensa i alhora un gran enfado amb el món i amb mi mateixa per haver patit tant per a res.
Però sobretot em vaig donar compte de la importància de seguir connectada amb la vida, de que les dificultats puguin acompanyar-me en el camí. Perquè si s'hagués confirmat el risc hagués sigut una dificultat per a tota la vida i això em va fer reflexionar profundament...
Què fas amb una dificultat de per vida?
Les passatgeres pots mirar de solucionar-les el millor que pots i saps que passaran, que darrere els núvols hi ha el sol. Però les dificultats que es queden són un company per a tota la vida i quan hi has de compartir la vida val la pena estar-hi en pau.
Aconseguir això és tot un assoliment i et canvia la manera d'entendre la vida.
Però (per sort) finalment no m'hi he tingut d'enfrontar. I tot i no haver-ho de fer, m'ha ajudat a recordar (perquè davant algunes dificultats se m'oblida) que val la pena estar en pau i sintonia amb totes les dificultats que se'ns presenten.
Quan podem seguir caminant la nostra vida en pau, acompanyats de les dificultats que se'ns presenten pel camí podem créixer, millorar i sentir-nos en pau i feliços amb el que hi ha. Això no vol dir ignorar-les ni tampoc implica estar contents passi el que passi. Davant les dificultats ens trasbalsem i apareixen emocions difícils. Lo important es permetre'ns sentir el que ens passa i adaptar-nos, trobar el nostre lloc davant això que ens passa. I seguir endavant, aprenent de cada instant.