Les constel·lacions familiars sempre acaben bé?

Tendim a pensar que per a que una teràpia hagi funcionat o sigui bona, ha d'acabar bé, ha de donar bona impressió. Però la imatge no té per que ser bonica per a fer-nos bé.

En el cas de les constel·lacions, s’encaminen cap a la solució però això no implica que s’arribi a una imatge idíl·lica. Cada constel·lació es diferent i acaba diferent.
Es important dir que a vegades la solució que apareix no es la esperada, o que no es pot arribar a que totes les persones que apareixen representades sentin felicitat o harmonia. Cada sistema (quan parlem de sistema ens referim a les persones a les quals estem vinculats, com ara la família) i cada membre d’aquest sistema té el seu propi ritme i les seves necessitats i es molt important respectar-los. La constel·lació crea l’ambient per a que les persones que hi són representades puguin obrir-se a noves oportunitats i donar-los l’espai per a que puguin trobar altres maneres d’estar, sempre amb tot el respecte per la seva manera de fer i el seu ritme, sense pressionar-los ni imposar la nostra visió.
Per tant la constel·lació acaba allà on se'ns permet arribar. I allà és el millor lloc on pot acabar, perquè és on s'obre el camí. Buscar la imatge final que "queda bé" no ajuda a la persona que està treballant, perquè l'allunya de la realitat i la posa en el compromís de creure que ha d'estar d'una manera que no està.
Les constel·lacions acaben bé si ajuden a la persona que ha vingut a treballar, indiferentment de la imatge que mostrin.

EL PART: dolç i amarg

Fa poc més de 10 mesos vaig donar a llum al meu fill. Ara, miro enrere al moment del part i sento un garbuix d’emocions. Han evolucionat molt des d’aquella nit i està sent un procés que em porta a les profunditats de mi mateixa.

Vaig tenir un part induït perquè se’m va trencar la bossa abans d’hora (vaig esquinçar-me el turmell a la setmana 37 i a la setmana 39 al seure de manera brusa es va trencar la bossa). Vaig anar a l’hospital i tot hi haver-me informat molt i voler un part natural sense intervencions (a menys que fos necessari)  vaig acabar amb la inducció i la epidural. Vaig passar 24 hores a l’hospital esperant unes contraccions que no venien. Quan em van posar prostaglandines van aparèixer les contraccions de repent i van portar-me a un món de dolor quasi ininterromput que vaig aguantar durant 4 hores. Fins que vaig sentir que perdia el control de mi mateixa i vaig demanar la epidural. Llavors, per fi, vaig poder relaxar-me una estona i descansar. Sense donar-me’n ni compte, vaig sentir que volia empènyer i va sortir el meu fill.

Va néixer fantàstic, amb bon aspecte i relaxat. Es va agafar al meu pit i em vaig sentir plena, vaig sentir que tot estava bé. I aquesta sensació es va quedar amb mi unes setmanes després del part.

Però alhora hi havia alguna cosa dins meu que no acabava d’estar bé. Quan pensava en el part només tenia ganes de plorar. Em dolia profundament no haver tingut el part que jo desitjava. I no entenia perquè era tant important per a mi, però el cas era que sentia que em trencava per dins. I això que no li havia passat res al meu fill, que m’havien tractat bé a l’hospital (em va tocar una llevadora i unes infermeres fantàstiques) i que jo físicament estava bé per haver acabat de parir.

Vaig buscar i em vaig donar compte que jo no era la única, que hi havia moltes dones a les quals el part dels seus infants els havia deixat una ferida interna que no cicatritzava. I vaig sentir-me una mica millor, perquè no estava sola, perquè no estava boja, perquè potser el que em passava era més normal del que sembla.

Des de llavors que estic cuidant aquesta ferida. La miro, l’escolto i la mimo per a que vagi cicatritzant. I poc a poc sento que puc anar trobant més pau al mirar enrere.

En el meu cas el que necessitava i continuo necessitant és mirar-me amb bons ulls. Perdonar-me per allò que vaig fer o deixar que em fessin. Perdonar-me per no haver tingut més compte en el moment que em vaig esquinçar el peu, per no haver vigilat quan es va trencar la bossa (dins meu hi ha una veu que em crida: va ser culpa teva!), per haver anat a l’hospital quan sabia que entraria amb els protocols, per haver-me deixat espantar per allò de que un protocol és la veritat absoluta, per no haver aguantat el dolor sense la maleïda epidural! Hi ha una part dins meu que em diu que tot allò que va passar i jo no volia pel part del meu fill va ser culpa meva, que no ho vaig fer prou bé.

Han passat 10 mesos i segueixo una mica enfadada amb mi, dolguda, trista, incompresa... I alhora he entès moltes coses i està sent una experiència molt enriquidora. Perquè m’ajuda a donar-me compte de que per molt que intenti tenir el control de les coses, la vida no em deixarà fer-me un pla quadriculat. No podem planejar un part a mida, el part es com és. És primari i únic. I crec que el millor que podem fer per al nostre part es deixar d’intentar controlar-lo.

Des de fora se’ns ha inculcat que patirem per parir. Després se’ns ha venut que patir es de tontes i que hi ha la panacea de la epidural i la suprema saviesa dels metges que ens salvaran de la nostra ignorància i feblesa. I finalment se’ns enlluerna dient-nos que l’únic que hem de fer és entregar-nos al moment i que si ho fem bé podrem fins hi tot tenir un part orgàsmic!

El problema es que les dones sempre acabem creient que triem la opció que triem hi ha algo que hem de fer bé. I ens diem que hem de patir com la que més per demostrar que som bones mares, que hem de confiar cegament en els metges i deixar que ens facin el que vulguin sense replicar, que hem de ser tan poderoses que hem de cridar de plaer a cada contracció.

Jo decideixo que ja no haig de fer res bé. Que no haig de demostrar-li res a ningú. I em perdono per haver intentat anar en contra del que em demana el cor, que és simplement seguir el que jo sento. Perquè quan segueixo el que jo sento ja no hi ha bé o malament i la culpa ja no hi té cabuda.

Taller: Sanar el part

Amb molt d'amor he creat un taller per a dones que senten que el part del seu infant els hi ha deixat una ferida. I que desitgen poder mirar enrere amb un somriure.

Si aquest és el teu cas i vols poder mirar enrere amb amor i sentint-te en pau amb el que va ser, aquí trobaràs un espai on fer aquest pas. Perquè el part és un dels moments més vitals, més íntims i més profunds de la nostra vida. Ens connecta amb les profunditats del nostre ser i ens trastoca totalment. Per això és important poder deixar anar allò que ens fa mal de l’experiència que ens ha tocat viure i reconnectar-nos amb allò que ens suma, allò que ens connecta amb la vida i amb l’amor.

En molts casos una mala experiència de part també ens ho posa més difícil a l’hora de vincular-nos amb els nostres fills, perquè hi ha una veu interna que ens qüestiona la nostra capacitat de parir, i potser també la nostra capacitat de ser mares. I és vital que puguem treure-li la força a aquesta veu i enfortir la nostra autoestima, connectant amb la força femenina i la saviesa interna que totes les dones tenim. Perquè quan podem deixar anar les inseguretats i ens donem compte de que som la millor mare per als nostres fills l’amor flueix lliurement i el vincle s’enforteix d’una manera meravellosa.

Foto de Idranx Photography

El nombre de participants per aquest taller és molt limitat ja que al tractar un tema tant íntim fem un treball molt personalitzat. En un ambient curós on podem compartir la nostra vivència entre dones que es troben en la mateixa situació i on el grup ens acompanya, ens recolza i ens dona força.

Es pot realitzar en qualsevol moment del post-part en el que la dona senti que desitja fer aquest pas.

No hi ha llibertat sense culpabilitat

Darrere cada una de les decisions que prenem hi ha unes creences que ens condicionen i que marquen el rumb de la nostra vida. Creences que venen de la nostra família i també de les experiències que hem viscut al llarg de la nostra història.

És difícil a vegades donar-nos compte de si decidim lliurement o no, ja que algunes de les idees estan tant incrustades i/o automatitzades que ni ens en donem compte. Però si ens hi anem fixant podem percebre un malestar i una falta d’il·lusió que marca aquelles decisions que no estan en sintonia amb el que nosaltres volem.

Quan ens donem compte de les coses que fem a contracor apareix molts cops la voluntat de canviar això. Però malauradament molts cops resulta difícil i apareixen pors, mandra, excuses, autoenganys... I sota tot això hi ha una forta culpabilitat. La culpabilitat que ens diu que no estem fent allò correcte, allò que creiem que la nostra família o la societat voldria de nosaltres.

Aquesta culpabilitat i totes les emocions que comporta són les causants de que molts decidim no ser lliures. És un acte de valentia sostenir la culpabilitat. És dir a tothom (inclosos nosaltres mateixos) que la nostra opinió és vàlida i mereixedora de respecte. 

Però saps què? Les teves decisions són les millors decisions que pots prendre. 

La culpabilitat es converteix en una companya de viatge que ens ajuda a sentir si seguim el nostre propi camí, és un indicador fantàstic. I a mesura que anem agafant la nostra llibertat la culpabilitat perd poder i s’acaba convertint en unes pessigolletes a l’estómac. 

Estàs disposat/da a pagar el preu per ser lliure? 

Si faig una constel•lació arreglaré la situació?

La constel·lació no ens soluciona la circumstància per si mateixa i tampoc ens arregla la vida. 

Ens ofereix una cosa molt més poderosa per a nosaltres. Ens dona una mirada diferent, observar la situació des d’una nova perspectiva, amb respecte i amor per allò que està succeint. I també ens dona una informació molt valuosa que ens indica la direcció que marca la nostra ànima, dit amb altres paraules, ens mostra on trobar la nostra salut i felicitat. Es una manera d’accedir a nosaltres mateixos honestament i amb claredat. 

Per a que la constel·lació sigui beneficiosa per a nosaltres cal obrir el cor davant d’allò que és (i no el que volem o esperem que sigui) i deixar que la revelació que ens ofereix es vagi digerint internament per oferir-nos l’aprenentatge al seu temps. No cal fer res més, no cal analitzar-la, ni buscar perquès. Simplement necessita que li donem espai i temps perquè allò que hem viscut floreixi dins nostre.

LA MIRADA DEL NEN/A INTERIOR

Deix que el teu nen miri més enllà del que recorda el teu adult.

A mesura que creixem anem limitant l'entrada d'informació dels nostres sentits. Per a no saturar-nos anem incorporant pautes, anem creant prediccions, anem fent respostes tipus. Tots aquests processos són de gran importància per a poder sobreviure i alhora ens limiten si no ho tenim present.
Donar-li espais per a que el teu nen intern (o nena interna) sigui el que miri t'obre a un món de possibilitats, de creativitat i et dóna un nou punt de vista immensament poderós.

Per a fer-ho t'invito a que et donis una estona per a mirar al teu voltant imaginant que ets el nen o nena que vas ser. Sense pressa. Sense idees de com hauria de ser. Intenta simplement mirar com si fos el primer cop que veus allò que hi ha al teu voltant.

SER MARE

POST PART; UN VIATGE A LES PRÒPIES PROFUNDITATS

Sobre els primers mesos de la vida d’un fill t’avisen de moltes coses; de que no dormiràs, de que la vida de parella desapareix, de que les àvies et voldran imposar les seves maneres, de que ja no tindràs vida social... I algunes d’aquestes coses podran ser certes per a tu i d’altres no.

Del que no t’acostumen a avisar es de com tenir un fill et remou fins a les profunditats de tu mateixa.

De repent tenim als nostres braços una persona que depèn totalment de nosaltres per a viure i per a desenvolupar-se. Que ens reclama permanentment. Ja no ets tu sola i les teves emocions, vivències i dificultats. Sinó que aquesta persona viu les emocions, les vivències i les dificultats a través teu. Tu ets el seu referent, et busca a tu per a aprendre a viure en aquest món.

En aquest procés hi ha un vincle tant fort entre mare i fill que tot allò que li passa a un li passa també a l’altre. Malauradament molts cops ens trobem els dos nadant en la desesperació de no saber gestionar el que estem vivint, plorem i cridem junts sense saber què fer amb això que ens passa. I llavors apareixen pensaments que ens turmenten, perquè hi ha una part de nosaltres que voldria marxar corrents per callar aquest crit que ens arriba fins a les entranyes.

A mi avui m’ha passat això, i ahir, i abans d’ahir.

I avui he decidit mirar. Mirar el meu fill i preguntar-me quina part de mi sent el que em mostra ell.

M’he donat compte que és una part de mi que feia temps que no tenia present, que havia intentat anul·lar perquè no m’agradava gens ja que em feia sentir insignificant.
Ara em puc donar compte que aquesta “jo” forma part de la meva història i que no serveix de res negar-la. Perquè per molt que ho intenti ella seguirà cridant dins meu, demanant atenció, demanant-me que la miri i li doni el que necessita: acceptació i amor. 

Quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls el meu fill podrà aprendre que es pot estimar sense judicis, també aquelles parts d’ell mateix que no li agradin tant. Perquè l’única manera d’ajudar-lo a tenir autoestima i seguretat en si mateix és tenint-la jo.

I quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls podré mirar també aquesta part del meu fill amb bons ulls. Podré ajudar-lo a gestionar les seves dificultats i podré sostenir els seus crits i els seus plors quan ell necessiti expressar les seves emocions.

Els fills ens fan trontollar emocionalment, es veritat. I a vegades es molt dur el camí, a vegades ens connecten amb parts molt fosques de nosaltres mateixes. Però el cert es que ens fan un regal molt valuós, ens fan de mirall per a poder ser millors dones, per aprendre, per créixer i per a viure amb consciència i felicitat. Quan acceptem aquest regal i el veiem com a tal, també els hi estem fent el mateix regal a ells. I així creixen sent nens i nenes segurs, connectats amb la seva pròpia saviesa i capaços de viure feliços.