SER MARE

POST PART; UN VIATGE A LES PRÒPIES PROFUNDITATS

Sobre els primers mesos de la vida d’un fill t’avisen de moltes coses; de que no dormiràs, de que la vida de parella desapareix, de que les àvies et voldran imposar les seves maneres, de que ja no tindràs vida social... I algunes d’aquestes coses podran ser certes per a tu i d’altres no.

Del que no t’acostumen a avisar es de com tenir un fill et remou fins a les profunditats de tu mateixa.

De repent tenim als nostres braços una persona que depèn totalment de nosaltres per a viure i per a desenvolupar-se. Que ens reclama permanentment. Ja no ets tu sola i les teves emocions, vivències i dificultats. Sinó que aquesta persona viu les emocions, les vivències i les dificultats a través teu. Tu ets el seu referent, et busca a tu per a aprendre a viure en aquest món.

En aquest procés hi ha un vincle tant fort entre mare i fill que tot allò que li passa a un li passa també a l’altre. Malauradament molts cops ens trobem els dos nadant en la desesperació de no saber gestionar el que estem vivint, plorem i cridem junts sense saber què fer amb això que ens passa. I llavors apareixen pensaments que ens turmenten, perquè hi ha una part de nosaltres que voldria marxar corrents per callar aquest crit que ens arriba fins a les entranyes.

A mi avui m’ha passat això, i ahir, i abans d’ahir.

I avui he decidit mirar. Mirar el meu fill i preguntar-me quina part de mi sent el que em mostra ell.

M’he donat compte que és una part de mi que feia temps que no tenia present, que havia intentat anul·lar perquè no m’agradava gens ja que em feia sentir insignificant.
Ara em puc donar compte que aquesta “jo” forma part de la meva història i que no serveix de res negar-la. Perquè per molt que ho intenti ella seguirà cridant dins meu, demanant atenció, demanant-me que la miri i li doni el que necessita: acceptació i amor. 

Quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls el meu fill podrà aprendre que es pot estimar sense judicis, també aquelles parts d’ell mateix que no li agradin tant. Perquè l’única manera d’ajudar-lo a tenir autoestima i seguretat en si mateix és tenint-la jo.

I quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls podré mirar també aquesta part del meu fill amb bons ulls. Podré ajudar-lo a gestionar les seves dificultats i podré sostenir els seus crits i els seus plors quan ell necessiti expressar les seves emocions.

Els fills ens fan trontollar emocionalment, es veritat. I a vegades es molt dur el camí, a vegades ens connecten amb parts molt fosques de nosaltres mateixes. Però el cert es que ens fan un regal molt valuós, ens fan de mirall per a poder ser millors dones, per aprendre, per créixer i per a viure amb consciència i felicitat. Quan acceptem aquest regal i el veiem com a tal, també els hi estem fent el mateix regal a ells. I així creixen sent nens i nenes segurs, connectats amb la seva pròpia saviesa i capaços de viure feliços.