L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!

Després del post de la setmana passada sobre deixar anar creences, havent fet una mica de neteja interna de cosetes que em dificultaven, s'obre espai per a que aparegui la inspiració!
Així que avui us explico com ho he fet jo aquest any per a enfocar el camí.

Què vol dir enfocar el camí? És focalitzar en allò que és important per a nosaltres.

Per què val la pena focalitzar?

- Per agafar consciència d'on estem i què volem.
- Per a centrar-nos.
- Per a caminar en la direcció que desitgem.
Tant a nivell conscient ja que ho posem en paraules o imatges, com a nivell inconscient ja que aquesta informació es queda dins nostre i ens encarrila.

Per raons diverses aquest cop jo he optat per fer un exercici ben senzill.

Primer de tot, això si, val la pena buscar una estona de tranquil·litat i solitud. Preparar una mica l'espai, amb una llum agradable i potser música, encens, espelmes o quelcom que t'ajudi a sentir-te còmode i connectar-te.
Agafa una llibreta (jo en tinc una especial per aquestes cosetes) o un paper i bolígraf o llapis.

Dóna't un temps per a estar amb tu. Pots tancar els ulls uns instants i respirar o fer una estona de meditació.
I a mesura que vas entrant en tu mateix/a obre un espai dins teu on neixi la pregunta "què desitjo?"
Sense buscar la resposta, simplement obre aquest espai i dóna't temps per a que pugui néixer quelcom.
És important que et donis el temps per a que pugui aparèixer allò que verdaderament és important per a tu. No et quedis a la superfície, navega cap a les profunditats.
I tot allò que vagi apareixent ho escrius en el paper. Sense jutjar.

Un cop sents que has connectat amb els teus desitjos i els has escrit, és moment de llegir-los amb consciència. Deixant que cada paraula et ressoni dins i sentint si és el teu desig. Queda't només amb allò que sents que SI desitges a la teva vida.

I si vols pots fer un pas més. Es tracta de marcar-te propòsits en la línia dels teus desitjos. Són passos cap a allò que vols. I et recomano que siguin passos que t'inspiren i et venen de gust, perquè et faràs la vida molt més fàcil!
Pots fer una llista diferent o desglossar els desitjos en petits propòsits.
Un altre consell que et dono es que en la llista posis desitjos i propòsits tant grans com petits, hi ha moments per a tot durant l'any (i durant la vida!).

Un cop tens la teva llista feta tingues-la aprop o penja-la en un lloc on la vegis. Així la podràs anar mirant, per a que vagi calant més i més en tu. I si apareixen desitjos o propòsits al cap d'uns dies, setmanes, mesos... els pots anar afegint.


I aquí et deixo un exemple de la meva llista ;) 

Com que recentment he deixat enrere la falsa creença de que no puc ser feliç sent mare, per a mi el primer desig de la meva llista és:

Tornar a crear la meva felicitat acompanyada de la meva maternitat.

Només llegir aquesta frase em connecta, em fa sentir feliç, m'il·lusiona! 
I un dels meus propòsits per a fer un pas en aquesta direcció és: 

Fer la gerra dels instants de felicitat

També anomenada pot dels bons moments. És una idea que ha estat circulant molt pel Facebook aquestes últimes festes i que em va encantar!
Es tracta d'agafar un pot (nosaltres vam aprofitar una gerra de cervesa monumental que no utilitzem per a tal fi, jeje), decorar-lo (o si ja t'agrada tal com és el deixes tal qual) i al llarg de l'any li vas posant bons records, els teus instants de felicitat. Ho pots fer sol/a o en família.
És un pot que mereix tenir un espai privilegiat a casa, un lloc on el vegis sovint. Per anar recordant-te de posar-hi els instants i per anar recordant-te que celebres la teva felicitat, tant els petits com els gran moments!

Et desitjo un feliç any!!

 

DEIXAR ANAR CREENCES "Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

El final de l'any és un bon moment per a deixar anar coses antigues que ens dificulten el camí. 

Aquest any m'hi resistia. Porto un parell d'anys complicats a nivell intern i tenia por d'intentar-ho i sentir, de nou, que fracassava en l'intent. 

El que comparteixo en aquest post és una cosa que no es diu en veu alta. I estic segura que no sóc la única que porta portava aquesta càrrega. Per això decideixo dir-ho obertament, explicar-vos el meu procés. Amb l'esperança de que a altres mares que viviu situacions similars us sigui d'ajuda. 

I també per a totes aquelles persones que teniu creences que us estan fent mal.

Un dia de festes vaig acceptar i dir allò que portava quasi dos anys sense atrevir-me a dir:

"Sento que no sóc feliç des de que va néixer el meu fill"

Crec que és la creença que més mal m'ha fet, ja que xoca fortament amb l'amor que sento pel meu fill i amb el meu desig profund de ser mare. No havia tingut mai res tant clar com que volia tenir fills. I un cop va néixer el meu fill (després de les primeres 4 setmanes de felicitat absoluta) em vaig sentir incapaç de ser feliç. Feia la meva vida, tenia una vida ben bonica i moments preciosos. I tot i això, alguna cosa dins meu no anava bé.

La pregunta important davant aquesta creença és:

"Tu creus que això és teu?"

NO. Això no és meu. És una creença que no surt de mi, que no té a veure amb la meva experiència personal. Això es nota a nivell intern. I si no és meva però la sento amb tanta força es que es una creença que em ve heretada dels meus avantpassats. 

Quan sentiu aquesta contradicció entre la intensitat de la creença i la distància amb la pròpia experiència és moment de mirar més enllà de la nostra pròpia vida. Venim al món amb una gran motxilla de creences heretades dels nostres avantpassats, que tenen a veure amb vivències que van viure amb molta intensitat i que es queden gravades en el nostre inconscient familiar. Aquesta informació ens ajuda i ens limita. I a mesura que l'anem fent conscient podem escollir entre allò que ens suma i allò que ens resta, agraint i quedant-nos amb allò que ens ajuda i agraint i tornant allò que ens dificulta.

El proper pas era investigar de quina branca venia aquesta creença, si la paterna o la materna. I a poder ser, descobrir de qui ve exactament, qui va tenir una experiència que la pogués portar a crear aquesta creença.

Un cop sabem la branca i potser la persona de qui prové exactament, tenim vàries opcions, ja que hi ha teràpies de tots els colors amb mil eines (sense comptar la pròpia imaginació!) per a ajudar-nos a deixar anar creences. 

Jo vaig optar per una tècnica dins de la Bioneuroemoció (pots trobar-ne molta informació a la xarxa).

Es tracta de fer-li un regal (un objecte simbòlic) a la persona de la que creus que prové la creença. No cal que li expliquis res, simplement es tracta de fer-li el regal posant consciencia interna del que li estàs tornant en realitat. En alguns casos la persona ja és morta. Si és així pots visitar la seva tomba o un lloc que et connecti amb la persona en qüestió i deixar allà el regal.

Així ho vaig fer. Vaig tornar-li la creença i alguna cosa dins meu es va obrir. Un nou espai. Noves possibilitats.

Un nou espai des d'on descobrir la meva pròpia felicitat acompanyada de la meva maternitat.

I d'aquí uns dies us compartiré idees pel proper pas:  

L'inici d'un nou any és un bon moment per a enfocar el nostre camí!

Re-NÉIXER de les nostres dificultats

Fa uns dies vaig rebre un missatge que va obrir la porta a un risc que jo no contemplava. I el terra sota els meus peus es va esquinçar, deixant-me bloquejada i plena de pors.
Quatre dies després vaig descobrir que no hi havia, ni hi havia hagut mai aquest risc, sinó que una sèrie de petits errors m'havien conduït a tenir informació errònia. Em va invaïr una alegria immensa i alhora un gran enfado amb el món i amb mi mateixa per haver patit tant per a res.
Però sobretot em vaig donar compte de la importància de seguir connectada amb la vida, de que les dificultats puguin acompanyar-me en el camí. Perquè si s'hagués confirmat el risc hagués sigut una dificultat per a tota la vida i això em va fer reflexionar profundament...
Què fas amb una dificultat de per vida?
Les passatgeres pots mirar de solucionar-les el millor que pots i saps que passaran, que darrere els núvols hi ha el sol. Però les dificultats que es queden són un company per a tota la vida i quan hi has de compartir la vida val la pena estar-hi en pau.
Aconseguir això és tot un assoliment i et canvia la manera d'entendre la vida.
Però (per sort) finalment no m'hi he tingut d'enfrontar. I tot i no haver-ho de fer, m'ha ajudat a recordar (perquè davant algunes dificultats se m'oblida) que val la pena estar en pau i sintonia amb totes les dificultats que se'ns presenten.
Quan podem seguir caminant la nostra vida en pau, acompanyats de les dificultats que se'ns presenten pel camí podem créixer, millorar i sentir-nos en pau i feliços amb el que hi ha. Això no vol dir ignorar-les ni tampoc implica estar contents passi el que passi. Davant les dificultats ens trasbalsem i apareixen emocions difícils. Lo important es permetre'ns sentir el que ens passa i adaptar-nos, trobar el nostre lloc davant això que ens passa. I seguir endavant, aprenent de cada instant.

Segon embaràs... Sanant el part

Estic embarassada d’11 setmanes del meu segon infant. I navegant entre totes les emocions que s’han despertat aquests dies, m’he donat compte que durant aquests últims mesos he fet un canvi important respecte al meu primer part. 

El meu primer part, ara fa 22 mesos, em va deixar molt trasbalsada. Jo desitjava un part natural i vaig acabar amb una inducció i epidural (si vols llegir el relat el trobaràs aquí). Vaig tenir un part vaginal i el meu fill va sortir sa i tranquil. Tot i això a mi se’m trencava el cor quan pensava en el part, en tot allò que jo desitjava i no va ser, sentia que no ho havia fet bé. 

Ara, embarassada de nou, ja estic pensant en el part. I haig de reconèixer que em feia molta por tenir por del part si tenia un altre fill. Pensava que em vindrien tots els mals records del primer, que em sentiria petita i que no sabria com enfrontar-me a un altre part. Pensava que no seria capaç de tornar a confiar en mi i en la meva capacitat de parir. 

La realitat ha estat una altra. M’he sorprès a mi mateixa sentint-me confiada i amb il·lusió pel meu proper part. I no només això sinó que per primer cop miro enrere recordant el part del Nel, el meu primer fill, i el recordo amb amor i tranquil·litat. He tornat a llegir el meu relat i m’he emocionat de tots els moments meravellosos que si que vaig tenir. 

Fotografia feta pel seu pare

Em sento immensament feliç d’haver-ho aconseguit. Ha valgut la pena enfrontar-me a les meves pors, d’acceptar les meves emocions i donar-me el temps que necessitava. 

No sé si això ja serà així per sempre o si a mesura que avanci l’embaràs apareixeran pors i inseguretats. 

M’agradaria parir a casa però per varis motius no sé si podré, i ni que pogués sempre hi ha una possibilitat de que hi hagi alguna complicació i hagi d’anar a l’hospital. I quan penso amb això em poso una mica nerviosa, és cert. Però crec que és part del procés, d’acceptar tot allò que sento, tant si són petits dubtes com ara com si es converteixen en pors més grans més endavant. Perquè són part de mi i del meu procés personal i m’ajuden a créixer. 

I ara sé que ni que no tingui el part ideal puc mirar-lo amb amor, amb un somriure als llavis i el cor en pau.

Mare, si em llegeixes i has passat per un part difícil, vull dir-te que és possible sanar això que sents. Troba’t amb més mares que hem passat per això, comparteix el que et passa, dona espai a les teves emocions, cuida’t... I dóna’t el temps que necessitis per a fer el teu procés. Un dia et sorprendràs recordant el part amb un somriure. 

EXPECTATIVES

Tots i totes posem expectatives en els nostres infants, és part de la nostra naturalesa.
Un pas important que podem fer per a que no sigui un pes per a ells i per a nosaltres es prendre'n consciència. Et proposo un EXERCICI:

Busca una estona per a tu, que puguis estar sol/a (si tens un nadó pots aprofitar mentre dorm als teus braços). Si vols pots posar-te música tranquil·la, espelmes... I tingues preparat papers i bolígraf.
Tanca els ulls i fes tres respiracions profundes per a connectar-te amb tu mateix/a.
Obre els ulls i col·loca un coixí davant teu per a representar al teu infant. Imagina't que està davant teu, sobre el coixí. Pots tancar els ulls uns instant per a visualitzar-ho.

Agafes el bolígraf i un paper. I escrius la primera expectativa que creus que has posat en el teu infant. Quan la tens escrita la col·loques sobre el coixí. Dóna't temps per aprofundir i deixar que surtin expectatives de les que potser no eres del tot conscient. 

Un cop creus que has acabat la llista d'expectatives contempla-les. Pregunta't com et sents veient tot el que esperes pel teu fill o filla. I pregunta't també si ho està complint o no. A vegades els nostres fills són obedients i intenten complir-ho tot, a vegades es rebel·len i intenten fer tot el contrari.

Respira. Deixa't sentir com estas, sense jutjar res del que sentis.

El proper pas és veure quantes de les expectatives les compleixes tu. 

Potser volies una nena que fos tant oberta com tu?

I quantes expectatives t'haguessin agradat per a tu. 

Potser desitjaves que la teva filla fos tant oberta com t'hagués agradat ser a tu?

 No es sorprenent que descobreixis que tot allò que esperes dels teus infants sigui la millor versió de TU. Tot allò que t'agrada de tu i tot allò que haguessis volgut per a tu. 

Si queda alguna expectativa que no respon a cap d'aquestes dues opcions, pregunta't a quina necessitat teva respon. 

Un cop hagis mirat cada expectativa és l'hora d'anar agafant-les una per una per a que tornin amb tu. Així alliberes al teu fill o filla per a ser qui és i t'alliberes tu per a ser qui ets, per a que puguis ser la teva millor versió. 

Respira cada expectativa que agafes, notant com la retires del teu infant i te'n fas responsable de nou. Sense culpa, sense jutjar, amb amor. 

Un cop les tens totes tu diga-li al teu infant (seguint la visualització): 

"Et faig lliure de les meves expectatives"

I et dius a tu mateix/a:

"Em faig lliure de que hagis de complir les meves expectatives"

Pots afegir més paraules cap al teu infant o cap a tu si ho desitges. 

Quan sigui suficient et dones les gràcies, tanques els ulls i fas tres respiracions profundes per acabar.

 Aquest exercici pot resultar molt revelador, t'animo a que busquis una estona per a fer-lo. Amb mitja horeta en pots tenir prou. 

Si tens dubtes et pots posar en contacte amb mi via mail: hedy@hedykramer.com 

 

Demana

Perquè a vegades ens oblidem de que podem demanar allò què necessitem...

Saps extactament on has de mirar

Una ostra va veure una perla que havia caigut en l'esquerda d'una roca al fons del mar. Després de molts esforços la va recollir i la va posar en una full al seu costat.
Sabia que els humans busquen perles i va pensar "aquesta perla els temptarà i em deixaran en pau a mi".
Un pescador de perles, els ulls del qual estaven fets a trobar ostres i no perles sobre fulles, va arribar a aquell lloc. Naturalment va atrapar la ostra - la qual, per cert, no tenia cap perla - i va deixar que la perla de sobre la fulla caigués rodolant de nou fins l'esquerda de la roca. 

Quan saps exactament on HAS de mirar, és immensament difícil que vegis allò que busques.