DESCONNECTAR - CONNECTAR

Dia rere dia m’arriben missatges sobre el “mal” que hi ha en aquest món. Notícies sobre morts, guerres, tortures... Imatges d’animals maltractats, obligats a viure una vida de pena per a ser matats sense pietat... Relats de dones que han sentit les pitjors sensacions que es poden imaginar... Experiències d’infants abandonats, rebutjats...

Molts cops tanco l’entrada a tots aquests missatges, molts cops no deixo que se m’acostin.

Però de tant en tant m’agafen amb les defenses baixes i van directes al cor. I em connecten amb el dolor profund, la tristesa profunda. I em pregunto com viure en un món així.

Com viure en un món on maltractem i assassinem persones i animals per milers cada dia? 

La veritat es que no ho sé...

Per això em dedico al que em dedico. Perquè quan connecto profundament amb el cor de les persones (i amb el meu) veig la bellesa de la vida i puc acceptar el destí de tots els éssers. I això m’ajuda a viure. I m’ajuda a viure feliç.

Així que us dono les gràcies a tots aquells i aquelles que assistiu a tallers i/o que veniu a fer treball individual amb mi. Gràcies perquè quan us acompanyo en el vostre camí també m’acompanyo en el meu. I gràcies perquè quan em connecto amb vosaltres connecto amb l’amor incondicional.

I des de l’amor incondicional puc posar el meu gra de sorra en fer d’aquest món un lloc més feliç. 

DESCANSAR

A vegades cal parar-nos i donar-nos el temps per a recol·locar-nos internament, per a sentir-nos, per a donar espai a allò que necessita ser expressat dins nostre.

A vegades cal deixar anar, deixar d'aguantar el tipo, deixar de lluitar i picar pedra.

A vegades cal acceptar i abraçar les nostres limitacions, les nostres debilitats, les nostres pors.

A vegades cal recordar que no hem de ser SUPERMAN o SUPERWOMAN.

LA MATERNITAT COMENÇA QUAN EL COR S’OBRE A DONAR LLUM

Les dones comencem el procés de ser mares quan internament decidim que volem tenir el nostre primer fill/a. I en aquest moment el cor comença a obrir-se a un amor totalment nou, poderós i incondicional.

És en aquest moment que comencem a preparar-nos, i si la nostra parella ens acompanya o volem ser mares solteres, ens posem a buscar l’infant. Normalment és una etapa plena d’il·lusió i de fantasies sobre la felicitat que sentirem el dia que ens sapiguem embarassades.

Però en alguns casos l’embaràs no arriba. No arriba el primer mes i ens sentim una mica decepcionades, però sabem que és normal, que podem tardar fins 1 any tranquil·lament! A mesura que van passant els mesos la petita intranquil·litat del primer mes es va fent més i més gran, fins que arriba a ocupar un espai tant gros dins nostre, que sembla que la resta de les coses en la nostra vida van perdent el seu lloc. Els plans es desmoronen. Però sobretot es desperta una por a no ser capaces d’aconseguir el nostre major desig: ser mare.

I ara és moment de repetir el que he dit al principi: les dones comencem el procés de ser mares quan internament decidim que volem tenir el nostre primer fill/a. Això vol dir que quan estem buscant el nostre primer infant, el cor ja s’ha obert a aquest amor.

Potser a mesura que passa el temps sense que arribi l’embaràs es crea una muralla al voltant del cor per a protegir-se de la por, del sentiment de fracàs. I es quan el cor es protegeix amb muralles i escuts que hem de mirar endins i cuidar-nos. Perquè en aquest intent de protegir-nos ens tanquem, ens neguem i ens enganyem dient-nos que no tenim la capacitat de ser mares.

Algunes dones no poden tenir fills, es veritat. Però totes tenim la capacitat d’estimar com a mare, perquè aquest amor incondicional es troba dins de cada dona i nosaltres som qui decidim si deixar-lo sortir o no. I quan podem realment entregar-nos a la vivència d’aquest amor es quan la vida es lliure de fluir i podem, per fi, entregar-nos a la maternitat plenament.

També hi ha dones que perden el seu fill o filla durant l’embaràs. A vegades més d’un infant se’n va. I sembla que tot i poder quedar-se embarassades els seus petits no aconsegueixen mantenir-se lligats a la vida. En aquests casos el cor es doblega davant del dolor pels fills que se’n van abans de néixer. I algunes dones necessiten negar aquest fill no nat per a sostenir el dolor. I de nou el cor es protegeix, es tanca. I necessitem recordar-li que no ha de tenir por, i recordar-nos a nosaltres mateixes que aquests fills segueixen connectats amb nosaltres a nivell profund. És quan podem entregar-nos a estimar aquests nens sense condicions que el nostre cor es pot relaxar i obrir-se de nou.

La maternitat és un camí que ens connecta amb les nostres foscors i també amb les nostres llums. Ens connecta amb el més profund de nosaltres i amb el més valuós. És un camí que ens connecta a la vida i que ens fa trobar-nos amb el més gran regal: l’amor incondicional. Mare, entrega’t a l’amor. Perquè el que et connecta profundament amb la teva maternitat és aquest amor. 

CONSTEL·LACIONS FAMILIARS: Beneficis de fer de representant

Es parla molt dels beneficis de fer una constel·lació però no es parla tant de com ens pot enriquir assistir com a representants o com a observadors. Però el cert es que la majoria de persones que venen a un taller surten amb la sensació d’emportar-se llum i claredat per a la seva vida. 

Les constel·lacions tracten temes universals i per això veiem fàcilment reflectits aspectes de la nostra pròpia vida en allò que està passant (situacions, emocions, actituds...). Curiosament moltes persones relaten que els han escollit per a representar temes que els toquen molt d’aprop, com si els haguessin triat expressament. I tot i que la situació o dificultat concreta que està treballant una persona no serà mai exactament igual que la d’una altra, acostuma a despertar una forta empatia que obren noves perspectives i resulten sanadores tant per a les persones que treballen com per als representants. 

A més, al posar-nos al servei d’una altra persona ens obrim a un espai intern molt valuós d’acompanyar sense sense judici. I en aquest espai el cor s’obre, els pulmons s’eixamplen i podem connectar amb una profunda sensació de gratitud amb la vida.

Què pots fer avui per a crear la vida que desitges?

Quants de nosaltres ens repetim dia rere dia que voldríem canviar alguna cosa a la nostra vida? Que voldríem aconseguir això altre, que voldríem deixar de fer allò que tant ens desagrada... Quants anem a dormir pensant que se’ns ha escapat un altre dia sense donar-nos-en compte? 

Tots tenim somnis, il·lusions, desitjos. Grans o petits. Però ens enredem en les coses del dia a dia i arribem a creure que no tenim temps ni esma d’aconseguir allò que desitgem. 

Et diré un secret: avui pots fer el primer pas. 

 Perquè la vida que desitges comença amb un petit pas. Dóna’t només un minut i pregunta’t: “què puc fer avui per a avançar un passet cap allò que vull?”. I fes-ho. Perquè només cal que sigui una petita cosa. 

I demà fes el mateix. I passat demà. I l’altre. I no t’oblidis de que cada dia, cada hora, cada minut, cada instant tens la possibilitat de tornar a fer un petit pas. 

I per no oblidar-te’n comparteix-ho, amb la parella, amb una amistat, amb un germà o germana, amb un terapeuta... Amb qui tu vulguis. Perquè compartint-ho t’ajudes a comprometre’t a crear la teva vida desitjada passet a passet, gaudint del viatge. 

I deixa’t sorprendre pel que sorgeix!

QUAN EL PART NO ES COM ESPERES. CONFIANT EN LA VIDA

 Comparteixo el relat del part del meu primer fill perquè jo vaig llegir moltes cròniques de part abans de tenir-lo i em van ajudar molt. I espero que el meu pugui contribuir a la preparació d'altres dones. 

Ara, un mes i mig després del part, miro enrere i veig quantes coses m'ha ensenyat i em segueix ensenyant. Jo tenia molt clar com volia que fos el part del Nel, massa clar. Perquè els parts van com van, no pots triar-los ni controlar-los (ni que te'ls programin!). 

En el post part he hagut de fer el dol pel part que tant m'havia imaginat i no va poder ser. I es que des de que ens quedem embarassades a mares i pares ens toca renuniar al control. La vida es soberana (com diu en Joan Garriga) i si la deixem fluir tot es més fàcil. Això es el que em vaig proposar jo, fos com fos, havia decidit confiar en que seria el millor. I deixant anar el control imaginari que posem sobre la vida podem relaxar-nos i deixar-nos portar. 

Aquest es l'aprenentatge més valuós que m'ha ofert el meu part en aquests moments i estic segura que me'n seguirà oferint més a mesura que passi el temps. Perquè el part es un moment de gran trascendència per a les dones i també per a les seves parelles. Són unes hores en que se'ns brinda la possibilitat de connectar molt més facilment amb la nostra dona primària, amb la dona sàbia i forta, la que està arrelada a la vida. I des d'aquí se'ns ofereix grans aprenentatges. A vegades aquests aprenentatges són molt durs i a vegades són meravellosament dolços, però sempre ens ajuden a créixer si els podem interioritzar i valorar.

EL PART DEL NEL

Des d’abans de quedar-me embarassada tenia molt clar com volia parir i un cop el Nel ja estava dins la meva panxa em vaig començar a informar. Sabia que volia un part natural així que vaig remenar per internet buscant informació, relats i vídeos que m’ajudessin a entendre com funcionava això del part, com facilitar que fos natural i com afrontar el terrible dolor amb el que se’ns espanta a les dones des de fa tants anys.
La setmana 37 vaig relliscar i em vaig esquinçar el turmell. I per sort la immensa felicitat de que al petit no li havia passat res em va ajudar a no torturar-me tant davant la idea de que segurament no podria tenir el part que m’havia imaginat. Els metges em deien que segurament no podria posar el peu a terra pel dia del part. Així que vaig agafar ànims, vaig demanar-li al Nel que si estava bé dins la panxa que esperés almenys 3 setmanetes per sortir i em vaig fer a la idea d’adaptar el part a la nova situació. I per què no? Simplement havia de buscar postures en que no posés pes sobre el peu i estar oberta a que anés de la millor manera possible.

La nit que feia 39 setmanes al seure’m sobre el llit vaig notar que sortia un xorro de líquid. Havia trencat aigües! No tenia cap contracció, així que després d’asserenar-me i fer-me a la idea que el Nel estaria amb nosaltres molt molt aviat vaig estirar-me a esperar que em vinguessin. Al cap d’unes 3 hores tenia contraccions suaus cada 4 minuts, em vaig estressar i vam decidir anar a l’hospital. Tenia tantes ganes de tenir contraccions que no vaig ni intentar canviar de posició a veure si passaven. I malauradament al arribar a l’hospital ja no en tenia...
Em van fer un tacte i em van dir que estava ben verda, així que em van enviar a planta. Vam passar la nit descansant i jo em vaig adormir pensant que em despertarien les contraccions. No va ser el cas. A les 11 del matí em van fer corretges i un anàlisi de sang per controlar infeccions. El Nel estava perfecte i l’anàlisi lleugerament alterat. I aquí van començar els dubtes reals de si podria tenir un part natural. L’Eva, la llevadora, em va explicar que per protocol de l’hospital si a les 24 hores del trencament de la bossa no entrava en treball de part me’l provocarien. Em va dir també que en altres països esperaven fins a 3 dies, però que malauradament aquí no. I a més, al haver-me sortit l’anàlisi una mica alterat el ginecòleg intentaria convèncer-me per provocar-me’l de seguida. I si, quan va venir el ginecòleg em va intentar fer agafar por per a que acceptés la inducció... Un cop va marxar el ginecòle vaig demanar-li l’opinió a l’Eva i em va dir que ella considerava que el risc d’esperar era molt baix, tot i que que tal com em veia era poc probable que em posés de part. Vaig decidir esperar. A la meva parella li feia una mica de por però em va recolzar.
Així que vam tornar a l’habitació. Vaig entrar a internet buscant ajuda i de les opinions que vaig tenir vaig optar per relaxar-me, descansar, parlar amb el Nel i gaudir de la tranquil·litat amb la meva parella (ens va tocar una habitació individual i estàvem molt bé).
Les contraccions seguien sense arribar... A les 20 hores em van tornar a fer corretges i de nou un anàlisi de sang. Tot perfecte. Des del Facebook de Dona Llum m’havien dit que podia anar cap a casa a esperar, que podia negar-me a la inducció i esperar. Però tot i tenir tantes ganes de tenir un part natural no em sentia còmoda amb la idea de marxar.
M’hagués agradat parir a casa però per varies raons (entre elles que vivim a ¾ d’hora de l’hospital) vam decidir que millor no escollir aquesta opció. A més tothom ens parlava molt bé de l’hospital que ens tocava. Per lo tant vam optar per l’hospital i al fer-ho vaig decidir que simplement confiaria en el personal que m’atengués, no volia anar amb por ni convertir el part en una lluita amb els professionals. Havia decidit confiar en la llevadora, en que tot aniria com havia d’anar i que seria el millor per a tots.
Vaig posar-me a les mans de l’Eva i em vaig entregar a que fos el millor part fos com fos. Em va fer un tacte per assegurar-se que no hagués fet feina sense notar les contraccions i així estalviar-me la inducció, però no va ser el cas. Cap a les 21 hores em va posar prostaglandines (per madurar el coll de l’úter, són prèvies a l’oxitocina) i em va dir que podia anar per llarg, que segurament estaria unes 12 o 24 hores i probablement després m’hauria de subministrar oxitocina per entrar en treball de part. Molt poques dones entraven en treball de part directament amb les prostaglandines.
Ens va dir que em deixaria amb les corretges una estona per veure com reaccionava. I al cap de 5 minuts vaig començar a notar contraccions. Em vaig posar contentíssima i gaudia de cada una que em venia. En cosa de 10 minuts va augmentar força la intensitat i ja no les aguantava estirada, així que em vaig aixecar recolzada sobre la meva parella (a tot això jo anava a tot arreu amb cadira de rodes perquè no podia caminar!). Al cap de una mitja hora l’Eva ens va enviar a l’habitació on estaríem més còmodes. Jo tenia contraccions intenses cada minut. Ens va dir que segurament en baixaria la intensitat i freqüència i que si no era el cas que aviséssim per tornar a la sala de parts.
A l’habitació teníem dutxa i vaig optar per posar-m’hi per portar millor les contraccions. La meva parella va entrar amb mi i em posava el xorro als ronyons cada cop que em venia una contracció. Anava provant sons i vaig començar a cantar vocals que m’anaven molt bé per passar les contraccions. No m’agrada gens malgastar aigua i vaig voler parar la dutxa al cap d’una estona, però la contracció que vaig passar sense em va resultar dolorosíssima. Així que vaig tornar sota l’aigua. Al cap d’una estona les vocals ja no m’ajudaven i de la meva boca van començar a sortir més aviat crits, ja no sentia que acompanyés les contraccions, vaig anar perdent el control. Al cap d’una hora i mitja (jo no tenia ni idea de quant de temps havia passat) les infermeres de planta van venir a veure com estàvem perquè em van escoltar cridar. Van decidir portar-me a la sala de parts, el viatge amb cadira de rodes va ser terrible.
Tenia contraccions cada 20 segons d’un dolor horrorós, la meva parella em feia massatges i em van portar una esterilla, però no em donava temps de descansar i vaig començar a col·lapsar-me internament. En lloc d’acompanyar al Nel em contreia tota i a cada contracció només tenia ganes de plorar i que allò acabés. Però jo no volia parir amb l’epidural i em feia molta ràbia capitular. L’Eva em va fer un altre tacte i estava de 3 centímetres. I allà em vaig ensorrar, em veia incapaç d’aguantar varies hores més d’aquella manera. Li vaig demanar a l’Eva que me la posessin (ella en cap moment me la va oferir i li agraeixo molt. La llevadora del curs de preparació al part ens va dir que ella tampoc ho preguntava mai perquè sabia en quin moment precís oferir-la per a que la dona li digués que si. I em va semblar molt respectuós per part seva).
Quan va arribar l’anestesista i em va veure li va dir a l’Eva que no creia que me la pogués posar i em vaig desesperar. Ella li va contestar que si podien les altres dones jo també. Em van fer seure i es va posar davant meu, em va abraçar i em va dir que tot aniria bé. Van fer fora a la meva parella. Mentre l’anestesista es preparava em van parar les contraccions però just quan s’hi va posar em van tornar... L’Eva em va agafar fort i m’anava xiuxiuejant a l’orella que m’estigués molt quieta i que m’agafés a ella tant fort com necessités. Encara m’emociono pensant en aquell moment, em vaig sentir tant acompanyada! No pensava que pogués estar-me quieta, però ho vaig aconseguir durant uns minuts que se’m van fer eterns.
Crec que em van posar 3 dosis abans de que el dolor disminuís prou per poder-me relaxar. I estava tant cansada que em vaig adormir immediatament. Em despertava amb algunes contraccions però eren perfectament suportables. Li vaig preguntar a l’Eva en algun moment si hauria de moure’m (em van posar la walking epidural) per ajudar al treball de part i em va dir que no, que descansés, que ho necessitava. I es veritat. La meva parella també va aprofitar per descansar una mica a la cadira.
Poc més d’una hora després em vaig despertar amb contraccions més fortes, em van posar una altra dosis i em vaig adormir de nou. I poc després em vaig tornar a despertar amb ganes d’anar de ventre. Sabia que això podria voler dir que el Nel ja estava preparat per l’expulsiu així que la meva parella va cridar a l’Eva. Em va fer un altre tacte i em va dir que estava de 7 cm, que podia intentar anar al lavabo. Vaig anar i no sortia res, però seguia amb les ganes i vaig seguir uns minuts allà asseguda esperant. Fins que de cop vaig notar el cap del Nel i em vaig quedar petrificada un moment. No estava preparada per allò, m’acaba de despertar, tot anava molt ràpid. Però tot el meu cos volia empènyer.
Quan vaig reaccionar li vaig dir a la meva parella i va cridar a l’Eva mentre m’ajudava a sortir del bany. L’Eva em va tocar i va notar el cap preparat, ja era l’hora! La infermera va córrer a preparar la cadira de parts però no hi vaig arribar. Em vaig quedar a un metre del lavabo, agafada de la meva parella. L’Eva es va estirar a terra darrere meu i em va demanar que intentés empènyer suaument. Ho vaig intentar però no me’n sortia massa bé, tot el meu cos empenyia. De seguida vaig notar el cap arran i el cercle de foc i amb dues empentes vaig notar com sortia. L’Eva em va dir que baixés les mans i en vaig baixar una pensant que només tenia el cap fora. I em va exclamar que no, que baixés les dues mans per agafar-lo. Ja estava fora! L’Eva el subjectava sota meu. El vaig agafar i no m’ho podia creure. El Nel estava als meus braços. I era guapíssim, va sortir rosadet, net i amb la mirada tranquil·la. El seu pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure emocionats. L’expulsiu havia durant 10 minuts i eren les 2:27 hores. 

Em van ajudar a estirar-me amb el petit sempre a sobre. I en pocs minuts va sortir la placenta sense dificultats. Un cop fora l’Eva em va cosir ja que m’havia esquinçat una mica. Després li va posar la vitamina K i les gotes als ullets de la manera més dolça imaginable i un cop fet ens van portar a l’habitació a descansar junts i feliços.
En les setmanes després del part he viscut sentiments contradictoris. He tingut que fer el dol pel part que m’havia imaginat i que no va ser. I he escollit quedar-me amb lo bo: amb una llevadora meravellosa, amb una tranquil·la i dolça espera al costat de la meva parella, amb un expulsiu preciós i amb el millor de tot, un nen saníssim que va sortir tant ràpid que quasi ni se’n devia donar compte.
Gràcies Nardi per acompanyar-me tant amorosament, per cuidar-me, per respectar-me. Ets fantàstic. T’estimo!
Gràcies a l’Eva per acompanyar-nos amb tanta dolçor i cura, va ser una benedicció trobar-te. I gràcies a tot l’equip de maternitat de l’hospital per fer la nostra estança tant agradable.

CONNECTAR-NOS

Per a conèixer-nos hem de connectar amb la nostra ànima. I per a connectar amb la nostra ànima hem de trobar el silenci. 

Però a molts ens costa simplement parar i no fer res més que estar en silenci amb nosaltres mateixos. És en aquests moments quan podem buscar altres recursos per connectar-nos i l'art és una eina magnífica per a fer-ho: escrivint, pintant, ballant, cantant... I també n'hi ha moltes més, com passejar, mirar la naturalesa, banyar-se...

Cada persona i en cada moment de la vida podem tenir un recurs diferent, alguna cosa que ens va especialment bé en aquell moment.

Quin és el teu recurs?