Taller: Sanar el part

Amb molt d'amor he creat un taller per a dones que senten que el part del seu infant els hi ha deixat una ferida. I que desitgen poder mirar enrere amb un somriure.

Si aquest és el teu cas i vols poder mirar enrere amb amor i sentint-te en pau amb el que va ser, aquí trobaràs un espai on fer aquest pas. Perquè el part és un dels moments més vitals, més íntims i més profunds de la nostra vida. Ens connecta amb les profunditats del nostre ser i ens trastoca totalment. Per això és important poder deixar anar allò que ens fa mal de l’experiència que ens ha tocat viure i reconnectar-nos amb allò que ens suma, allò que ens connecta amb la vida i amb l’amor.

En molts casos una mala experiència de part també ens ho posa més difícil a l’hora de vincular-nos amb els nostres fills, perquè hi ha una veu interna que ens qüestiona la nostra capacitat de parir, i potser també la nostra capacitat de ser mares. I és vital que puguem treure-li la força a aquesta veu i enfortir la nostra autoestima, connectant amb la força femenina i la saviesa interna que totes les dones tenim. Perquè quan podem deixar anar les inseguretats i ens donem compte de que som la millor mare per als nostres fills l’amor flueix lliurement i el vincle s’enforteix d’una manera meravellosa.

Foto de Idranx Photography

El nombre de participants per aquest taller és molt limitat ja que al tractar un tema tant íntim fem un treball molt personalitzat. En un ambient curós on podem compartir la nostra vivència entre dones que es troben en la mateixa situació i on el grup ens acompanya, ens recolza i ens dona força.

Es pot realitzar en qualsevol moment del post-part en el que la dona senti que desitja fer aquest pas.

No hi ha llibertat sense culpabilitat

Darrere cada una de les decisions que prenem hi ha unes creences que ens condicionen i que marquen el rumb de la nostra vida. Creences que venen de la nostra família i també de les experiències que hem viscut al llarg de la nostra història.

És difícil a vegades donar-nos compte de si decidim lliurement o no, ja que algunes de les idees estan tant incrustades i/o automatitzades que ni ens en donem compte. Però si ens hi anem fixant podem percebre un malestar i una falta d’il·lusió que marca aquelles decisions que no estan en sintonia amb el que nosaltres volem.

Quan ens donem compte de les coses que fem a contracor apareix molts cops la voluntat de canviar això. Però malauradament molts cops resulta difícil i apareixen pors, mandra, excuses, autoenganys... I sota tot això hi ha una forta culpabilitat. La culpabilitat que ens diu que no estem fent allò correcte, allò que creiem que la nostra família o la societat voldria de nosaltres.

Aquesta culpabilitat i totes les emocions que comporta són les causants de que molts decidim no ser lliures. És un acte de valentia sostenir la culpabilitat. És dir a tothom (inclosos nosaltres mateixos) que la nostra opinió és vàlida i mereixedora de respecte. 

Però saps què? Les teves decisions són les millors decisions que pots prendre. 

La culpabilitat es converteix en una companya de viatge que ens ajuda a sentir si seguim el nostre propi camí, és un indicador fantàstic. I a mesura que anem agafant la nostra llibertat la culpabilitat perd poder i s’acaba convertint en unes pessigolletes a l’estómac. 

Estàs disposat/da a pagar el preu per ser lliure? 

Si faig una constel•lació arreglaré la situació?

La constel·lació no ens soluciona la circumstància per si mateixa i tampoc ens arregla la vida. 

Ens ofereix una cosa molt més poderosa per a nosaltres. Ens dona una mirada diferent, observar la situació des d’una nova perspectiva, amb respecte i amor per allò que està succeint. I també ens dona una informació molt valuosa que ens indica la direcció que marca la nostra ànima, dit amb altres paraules, ens mostra on trobar la nostra salut i felicitat. Es una manera d’accedir a nosaltres mateixos honestament i amb claredat. 

Per a que la constel·lació sigui beneficiosa per a nosaltres cal obrir el cor davant d’allò que és (i no el que volem o esperem que sigui) i deixar que la revelació que ens ofereix es vagi digerint internament per oferir-nos l’aprenentatge al seu temps. No cal fer res més, no cal analitzar-la, ni buscar perquès. Simplement necessita que li donem espai i temps perquè allò que hem viscut floreixi dins nostre.

LA MIRADA DEL NEN/A INTERIOR

Deix que el teu nen miri més enllà del que recorda el teu adult.

A mesura que creixem anem limitant l'entrada d'informació dels nostres sentits. Per a no saturar-nos anem incorporant pautes, anem creant prediccions, anem fent respostes tipus. Tots aquests processos són de gran importància per a poder sobreviure i alhora ens limiten si no ho tenim present.
Donar-li espais per a que el teu nen intern (o nena interna) sigui el que miri t'obre a un món de possibilitats, de creativitat i et dóna un nou punt de vista immensament poderós.

Per a fer-ho t'invito a que et donis una estona per a mirar al teu voltant imaginant que ets el nen o nena que vas ser. Sense pressa. Sense idees de com hauria de ser. Intenta simplement mirar com si fos el primer cop que veus allò que hi ha al teu voltant.

SER MARE

POST PART; UN VIATGE A LES PRÒPIES PROFUNDITATS

Sobre els primers mesos de la vida d’un fill t’avisen de moltes coses; de que no dormiràs, de que la vida de parella desapareix, de que les àvies et voldran imposar les seves maneres, de que ja no tindràs vida social... I algunes d’aquestes coses podran ser certes per a tu i d’altres no.

Del que no t’acostumen a avisar es de com tenir un fill et remou fins a les profunditats de tu mateixa.

De repent tenim als nostres braços una persona que depèn totalment de nosaltres per a viure i per a desenvolupar-se. Que ens reclama permanentment. Ja no ets tu sola i les teves emocions, vivències i dificultats. Sinó que aquesta persona viu les emocions, les vivències i les dificultats a través teu. Tu ets el seu referent, et busca a tu per a aprendre a viure en aquest món.

En aquest procés hi ha un vincle tant fort entre mare i fill que tot allò que li passa a un li passa també a l’altre. Malauradament molts cops ens trobem els dos nadant en la desesperació de no saber gestionar el que estem vivint, plorem i cridem junts sense saber què fer amb això que ens passa. I llavors apareixen pensaments que ens turmenten, perquè hi ha una part de nosaltres que voldria marxar corrents per callar aquest crit que ens arriba fins a les entranyes.

A mi avui m’ha passat això, i ahir, i abans d’ahir.

I avui he decidit mirar. Mirar el meu fill i preguntar-me quina part de mi sent el que em mostra ell.

M’he donat compte que és una part de mi que feia temps que no tenia present, que havia intentat anul·lar perquè no m’agradava gens ja que em feia sentir insignificant.
Ara em puc donar compte que aquesta “jo” forma part de la meva història i que no serveix de res negar-la. Perquè per molt que ho intenti ella seguirà cridant dins meu, demanant atenció, demanant-me que la miri i li doni el que necessita: acceptació i amor. 

Quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls el meu fill podrà aprendre que es pot estimar sense judicis, també aquelles parts d’ell mateix que no li agradin tant. Perquè l’única manera d’ajudar-lo a tenir autoestima i seguretat en si mateix és tenint-la jo.

I quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls podré mirar també aquesta part del meu fill amb bons ulls. Podré ajudar-lo a gestionar les seves dificultats i podré sostenir els seus crits i els seus plors quan ell necessiti expressar les seves emocions.

Els fills ens fan trontollar emocionalment, es veritat. I a vegades es molt dur el camí, a vegades ens connecten amb parts molt fosques de nosaltres mateixes. Però el cert es que ens fan un regal molt valuós, ens fan de mirall per a poder ser millors dones, per aprendre, per créixer i per a viure amb consciència i felicitat. Quan acceptem aquest regal i el veiem com a tal, també els hi estem fent el mateix regal a ells. I així creixen sent nens i nenes segurs, connectats amb la seva pròpia saviesa i capaços de viure feliços.

DESCONNECTAR - CONNECTAR

Dia rere dia m’arriben missatges sobre el “mal” que hi ha en aquest món. Notícies sobre morts, guerres, tortures... Imatges d’animals maltractats, obligats a viure una vida de pena per a ser matats sense pietat... Relats de dones que han sentit les pitjors sensacions que es poden imaginar... Experiències d’infants abandonats, rebutjats...

Molts cops tanco l’entrada a tots aquests missatges, molts cops no deixo que se m’acostin.

Però de tant en tant m’agafen amb les defenses baixes i van directes al cor. I em connecten amb el dolor profund, la tristesa profunda. I em pregunto com viure en un món així.

Com viure en un món on maltractem i assassinem persones i animals per milers cada dia? 

La veritat es que no ho sé...

Per això em dedico al que em dedico. Perquè quan connecto profundament amb el cor de les persones (i amb el meu) veig la bellesa de la vida i puc acceptar el destí de tots els éssers. I això m’ajuda a viure. I m’ajuda a viure feliç.

Així que us dono les gràcies a tots aquells i aquelles que assistiu a tallers i/o que veniu a fer treball individual amb mi. Gràcies perquè quan us acompanyo en el vostre camí també m’acompanyo en el meu. I gràcies perquè quan em connecto amb vosaltres connecto amb l’amor incondicional.

I des de l’amor incondicional puc posar el meu gra de sorra en fer d’aquest món un lloc més feliç. 

DESCANSAR

A vegades cal parar-nos i donar-nos el temps per a recol·locar-nos internament, per a sentir-nos, per a donar espai a allò que necessita ser expressat dins nostre.

A vegades cal deixar anar, deixar d'aguantar el tipo, deixar de lluitar i picar pedra.

A vegades cal acceptar i abraçar les nostres limitacions, les nostres debilitats, les nostres pors.

A vegades cal recordar que no hem de ser SUPERMAN o SUPERWOMAN.