LA MIRADA DEL NEN/A INTERIOR

Deix que el teu nen miri més enllà del que recorda el teu adult.

A mesura que creixem anem limitant l'entrada d'informació dels nostres sentits. Per a no saturar-nos anem incorporant pautes, anem creant prediccions, anem fent respostes tipus. Tots aquests processos són de gran importància per a poder sobreviure i alhora ens limiten si no ho tenim present.
Donar-li espais per a que el teu nen intern (o nena interna) sigui el que miri t'obre a un món de possibilitats, de creativitat i et dóna un nou punt de vista immensament poderós.

Per a fer-ho t'invito a que et donis una estona per a mirar al teu voltant imaginant que ets el nen o nena que vas ser. Sense pressa. Sense idees de com hauria de ser. Intenta simplement mirar com si fos el primer cop que veus allò que hi ha al teu voltant.

SER MARE

POST PART; UN VIATGE A LES PRÒPIES PROFUNDITATS

Sobre els primers mesos de la vida d’un fill t’avisen de moltes coses; de que no dormiràs, de que la vida de parella desapareix, de que les àvies et voldran imposar les seves maneres, de que ja no tindràs vida social... I algunes d’aquestes coses podran ser certes per a tu i d’altres no.

Del que no t’acostumen a avisar es de com tenir un fill et remou fins a les profunditats de tu mateixa.

De repent tenim als nostres braços una persona que depèn totalment de nosaltres per a viure i per a desenvolupar-se. Que ens reclama permanentment. Ja no ets tu sola i les teves emocions, vivències i dificultats. Sinó que aquesta persona viu les emocions, les vivències i les dificultats a través teu. Tu ets el seu referent, et busca a tu per a aprendre a viure en aquest món.

En aquest procés hi ha un vincle tant fort entre mare i fill que tot allò que li passa a un li passa també a l’altre. Malauradament molts cops ens trobem els dos nadant en la desesperació de no saber gestionar el que estem vivint, plorem i cridem junts sense saber què fer amb això que ens passa. I llavors apareixen pensaments que ens turmenten, perquè hi ha una part de nosaltres que voldria marxar corrents per callar aquest crit que ens arriba fins a les entranyes.

A mi avui m’ha passat això, i ahir, i abans d’ahir.

I avui he decidit mirar. Mirar el meu fill i preguntar-me quina part de mi sent el que em mostra ell.

M’he donat compte que és una part de mi que feia temps que no tenia present, que havia intentat anul·lar perquè no m’agradava gens ja que em feia sentir insignificant.
Ara em puc donar compte que aquesta “jo” forma part de la meva història i que no serveix de res negar-la. Perquè per molt que ho intenti ella seguirà cridant dins meu, demanant atenció, demanant-me que la miri i li doni el que necessita: acceptació i amor. 

Quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls el meu fill podrà aprendre que es pot estimar sense judicis, també aquelles parts d’ell mateix que no li agradin tant. Perquè l’única manera d’ajudar-lo a tenir autoestima i seguretat en si mateix és tenint-la jo.

I quan pugui mirar aquesta part de mi amb bons ulls podré mirar també aquesta part del meu fill amb bons ulls. Podré ajudar-lo a gestionar les seves dificultats i podré sostenir els seus crits i els seus plors quan ell necessiti expressar les seves emocions.

Els fills ens fan trontollar emocionalment, es veritat. I a vegades es molt dur el camí, a vegades ens connecten amb parts molt fosques de nosaltres mateixes. Però el cert es que ens fan un regal molt valuós, ens fan de mirall per a poder ser millors dones, per aprendre, per créixer i per a viure amb consciència i felicitat. Quan acceptem aquest regal i el veiem com a tal, també els hi estem fent el mateix regal a ells. I així creixen sent nens i nenes segurs, connectats amb la seva pròpia saviesa i capaços de viure feliços.

DESCONNECTAR - CONNECTAR

Dia rere dia m’arriben missatges sobre el “mal” que hi ha en aquest món. Notícies sobre morts, guerres, tortures... Imatges d’animals maltractats, obligats a viure una vida de pena per a ser matats sense pietat... Relats de dones que han sentit les pitjors sensacions que es poden imaginar... Experiències d’infants abandonats, rebutjats...

Molts cops tanco l’entrada a tots aquests missatges, molts cops no deixo que se m’acostin.

Però de tant en tant m’agafen amb les defenses baixes i van directes al cor. I em connecten amb el dolor profund, la tristesa profunda. I em pregunto com viure en un món així.

Com viure en un món on maltractem i assassinem persones i animals per milers cada dia? 

La veritat es que no ho sé...

Per això em dedico al que em dedico. Perquè quan connecto profundament amb el cor de les persones (i amb el meu) veig la bellesa de la vida i puc acceptar el destí de tots els éssers. I això m’ajuda a viure. I m’ajuda a viure feliç.

Així que us dono les gràcies a tots aquells i aquelles que assistiu a tallers i/o que veniu a fer treball individual amb mi. Gràcies perquè quan us acompanyo en el vostre camí també m’acompanyo en el meu. I gràcies perquè quan em connecto amb vosaltres connecto amb l’amor incondicional.

I des de l’amor incondicional puc posar el meu gra de sorra en fer d’aquest món un lloc més feliç. 

DESCANSAR

A vegades cal parar-nos i donar-nos el temps per a recol·locar-nos internament, per a sentir-nos, per a donar espai a allò que necessita ser expressat dins nostre.

A vegades cal deixar anar, deixar d'aguantar el tipo, deixar de lluitar i picar pedra.

A vegades cal acceptar i abraçar les nostres limitacions, les nostres debilitats, les nostres pors.

A vegades cal recordar que no hem de ser SUPERMAN o SUPERWOMAN.

LA MATERNITAT COMENÇA QUAN EL COR S’OBRE A DONAR LLUM

Les dones comencem el procés de ser mares quan internament decidim que volem tenir el nostre primer fill/a. I en aquest moment el cor comença a obrir-se a un amor totalment nou, poderós i incondicional.

És en aquest moment que comencem a preparar-nos, i si la nostra parella ens acompanya o volem ser mares solteres, ens posem a buscar l’infant. Normalment és una etapa plena d’il·lusió i de fantasies sobre la felicitat que sentirem el dia que ens sapiguem embarassades.

Però en alguns casos l’embaràs no arriba. No arriba el primer mes i ens sentim una mica decepcionades, però sabem que és normal, que podem tardar fins 1 any tranquil·lament! A mesura que van passant els mesos la petita intranquil·litat del primer mes es va fent més i més gran, fins que arriba a ocupar un espai tant gros dins nostre, que sembla que la resta de les coses en la nostra vida van perdent el seu lloc. Els plans es desmoronen. Però sobretot es desperta una por a no ser capaces d’aconseguir el nostre major desig: ser mare.

I ara és moment de repetir el que he dit al principi: les dones comencem el procés de ser mares quan internament decidim que volem tenir el nostre primer fill/a. Això vol dir que quan estem buscant el nostre primer infant, el cor ja s’ha obert a aquest amor.

Potser a mesura que passa el temps sense que arribi l’embaràs es crea una muralla al voltant del cor per a protegir-se de la por, del sentiment de fracàs. I es quan el cor es protegeix amb muralles i escuts que hem de mirar endins i cuidar-nos. Perquè en aquest intent de protegir-nos ens tanquem, ens neguem i ens enganyem dient-nos que no tenim la capacitat de ser mares.

Algunes dones no poden tenir fills, es veritat. Però totes tenim la capacitat d’estimar com a mare, perquè aquest amor incondicional es troba dins de cada dona i nosaltres som qui decidim si deixar-lo sortir o no. I quan podem realment entregar-nos a la vivència d’aquest amor es quan la vida es lliure de fluir i podem, per fi, entregar-nos a la maternitat plenament.

També hi ha dones que perden el seu fill o filla durant l’embaràs. A vegades més d’un infant se’n va. I sembla que tot i poder quedar-se embarassades els seus petits no aconsegueixen mantenir-se lligats a la vida. En aquests casos el cor es doblega davant del dolor pels fills que se’n van abans de néixer. I algunes dones necessiten negar aquest fill no nat per a sostenir el dolor. I de nou el cor es protegeix, es tanca. I necessitem recordar-li que no ha de tenir por, i recordar-nos a nosaltres mateixes que aquests fills segueixen connectats amb nosaltres a nivell profund. És quan podem entregar-nos a estimar aquests nens sense condicions que el nostre cor es pot relaxar i obrir-se de nou.

La maternitat és un camí que ens connecta amb les nostres foscors i també amb les nostres llums. Ens connecta amb el més profund de nosaltres i amb el més valuós. És un camí que ens connecta a la vida i que ens fa trobar-nos amb el més gran regal: l’amor incondicional. Mare, entrega’t a l’amor. Perquè el que et connecta profundament amb la teva maternitat és aquest amor. 

CONSTEL·LACIONS FAMILIARS: Beneficis de fer de representant

Es parla molt dels beneficis de fer una constel·lació però no es parla tant de com ens pot enriquir assistir com a representants o com a observadors. Però el cert es que la majoria de persones que venen a un taller surten amb la sensació d’emportar-se llum i claredat per a la seva vida. 

Les constel·lacions tracten temes universals i per això veiem fàcilment reflectits aspectes de la nostra pròpia vida en allò que està passant (situacions, emocions, actituds...). Curiosament moltes persones relaten que els han escollit per a representar temes que els toquen molt d’aprop, com si els haguessin triat expressament. I tot i que la situació o dificultat concreta que està treballant una persona no serà mai exactament igual que la d’una altra, acostuma a despertar una forta empatia que obren noves perspectives i resulten sanadores tant per a les persones que treballen com per als representants. 

A més, al posar-nos al servei d’una altra persona ens obrim a un espai intern molt valuós d’acompanyar sense sense judici. I en aquest espai el cor s’obre, els pulmons s’eixamplen i podem connectar amb una profunda sensació de gratitud amb la vida.

Què pots fer avui per a crear la vida que desitges?

Quants de nosaltres ens repetim dia rere dia que voldríem canviar alguna cosa a la nostra vida? Que voldríem aconseguir això altre, que voldríem deixar de fer allò que tant ens desagrada... Quants anem a dormir pensant que se’ns ha escapat un altre dia sense donar-nos-en compte? 

Tots tenim somnis, il·lusions, desitjos. Grans o petits. Però ens enredem en les coses del dia a dia i arribem a creure que no tenim temps ni esma d’aconseguir allò que desitgem. 

Et diré un secret: avui pots fer el primer pas. 

 Perquè la vida que desitges comença amb un petit pas. Dóna’t només un minut i pregunta’t: “què puc fer avui per a avançar un passet cap allò que vull?”. I fes-ho. Perquè només cal que sigui una petita cosa. 

I demà fes el mateix. I passat demà. I l’altre. I no t’oblidis de que cada dia, cada hora, cada minut, cada instant tens la possibilitat de tornar a fer un petit pas. 

I per no oblidar-te’n comparteix-ho, amb la parella, amb una amistat, amb un germà o germana, amb un terapeuta... Amb qui tu vulguis. Perquè compartint-ho t’ajudes a comprometre’t a crear la teva vida desitjada passet a passet, gaudint del viatge. 

I deixa’t sorprendre pel que sorgeix!