Quan vivim moments de crisi interna els solem classificar (i per tant
sentir) com a una experiència negativa i desagradable. Són sensacions
que tendim a rebutjar, evitar i contra les quals lluitem. Ens solen
enfrontar a parts de nosaltres que no ens agraden, als nostres monstres,
a les nostres parts ocultes. I al viure-ho des de la foscor no
aprofitem la oportunitat que se’ns està presentant.
Una crisi interna pot venir donada per una situació molt concreta, com
ara la mort d’una persona estimada o la pèrdua de la feina. També pot
aparèixer sense que siguem conscients de que hi hagi un desencadenant
concret. Però en siguem conscients o no sempre existeix un desencadenant
que ens ha col·locat enfront un tema que ens resulta difícil i
dolorós.
Quan això passa hi ha una part de nosaltres mateixos que ens està
demanat ajuda. Una part a la que no mirem ni escoltem però que no per
això deix de ser part de nosaltres. Al rebutjar-la o ignorar-la no ens
desfem d’ella, simplement l’amaguem una mica més. Però si reunim el
valor per mirar-la als ulls podem donar-nos compte de què necessitem per
a sanar aquesta dificultat i donar-li un lloc en la nostra vida. Fent
això transformem la nostra dificultat en un recurs que ens transforma i
ens fa créixer. El monstre s’ha tornat amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada